En passar Reis

Imatge de El Mundo

A Alcoi, els Reis deixen per la nit. Vull dir que, a diferència del què passa a la majoria dels pobles, no cal esperar al matí del dia 6 per veure els regals: alhora que ses Majestats van passant pel carrer, els singulars i mascarats patges que caracteritzen --entre altres trets-- la Cavalcada més antiga del món, van pujant als balcons al llarg del recorregut amb les seues escales, per tal de deixar els paquets, que són oberts immediatament. Per qui viu fora del trajecte de la comitiva, d'allò que es tracta és de tornar rapidet a casa, una vegada acaba la desfilada, perquè uns altres patges més discrets hauran aprofitat oportunament l'absència momentània per deixar-hi, també, els regals corresponents. 

Supose que aquest costum té, com tot, avantatges i inconvenients. És cert que, amb xiquets i xiquetes pel mig, la preparació discreta i l'adequada disposició dels regals resulta un poc més dificultosa, i exigeix un esforç afegit d'imaginació --que, sovint, solia ser resolt amb una sobtada i imprevista necessitat de tornar a casa un momentet per motius més o menys explícits, i aneu vosaltres davant que ara vos alcance. Però no haver d'esperar tota una nit, gestionant malament la infantil excitació produïda per la Cavalcada i l'espera, m'ha semblat sempre d'allò més pràctic i funcional, encara que tinga com a contrapartida que la nit del dia 5 no és gens fàcil fer dormir ningú. I també és cert que posar-se, a altes hores de la matinada, a llegir la lletra minúscula de les instruccions de l'aparell de torn --o a muntar les peces d'aquell complicadíssim joguet que probablement va ser dissenyat, després d'una nit de borratxera, per una colla d'enginyers bojos de la NASA-- no resulta sempre una feina sencilla i agradable, i pot acabar posant a prova la més responsable i pacient de les paternitats. La qüestió, en tot cas, és que a Alcoi ho fem així, i ja ens està bé. I també que, per tot això, el 6 de gener a Alcoi no és tant el dia de Reis, com l'endemà de quan deixen els Reis.

Hui és, aquest dia. Els reis van deixar anit, i ja podem dir que finalment, i no sense esforç, hem assolit de nou la fita que, fa només dues setmanes (sembla que haja passat tan de temps...), pareixia un repte pràcticament inabastable. Un any més, per sort, s'ha complert el temps i ja estem en passar Reis. Les xiquetes desborden de goig amb els seus regals (sense dubte, una de les majors satisfaccions que hom pot tindre un dia com hui), els aparells acabats d'adquirir funcionen decorosament tot i no haver llegit les instruccions, i el putxero es cou lentament al foc. En unes hores, també els contenidors desbordaran d'envasos, el pessebre tornarà a la seua caixa, s'acabaran les primeres piles, apurarem els últims trocets de torró --un poc oliós, ja-- i ens prepararem per tornar a la usual i quotidiana successió de situacions anormals que, en aquest País i a falta de res millor, hem convingut en anomenar "normalitat". S'ha acabat Nadal, i això, francament, és un regal afegit que, junt amb els llibres, els aparells electrònics i la sempre inevitable (i quasi sempre desconcertant) sorpresa anual, els agraisc cada vegada més a ses Majestats: que amb la seua vinguda --i posterior partida-- tinguen a bé donar per dignament finalitzat un període tan càlid, tan intens, tan summament entranyable, que haurem de necessitar tot un any de preparació per tornar a encarar-lo amb unes mínimes garanties d'èxit. Però això serà d'ací un any, i a saber tot el que ens passarà (i el que no ens passarà) abans d'arribar-hi. Així que, de moment, que tingueu un feliç en passar Reis. I, per suposat, que hagen vingut molt carregats, i que hi haja molta salut per disfrutar-ho.