Barrejadissa

No negaré que aquestes setmanes d'anar amunt i avall tenen el seu aquell. En general, sóc dels que consideren la rutina com una cosa més aïna feixuga i que convé mantindre, sempre que es puga, sota nivells controlats. Per això, tot i que siga per raons de feina, venen d'allò més bé uns dies a Madrid (i rodalia: entre tanta presentació formal i paperassa oficial, una ràpida escapadeta a les espectaculars pinedes de Valsaín, en les que no havia estat mai, s'agraeix especialment). L'inconvenient, que sempre n'hi ha algun, és que els innegables efectes benèfics de mantindre una certa seguida s'esvaeixen també, i en tractar de reprendre-la et trobes amb massa coses empantanades, blogs i notícies que no havies llegit després d'uns dies de desconnexió, i --a efectes específics d'aquestes planes-- idees que hauran d'esperar el seu moment. O bé poden agafar-se unes i altres (notícies i idees), i veure de preparar una macedònia de divendres, per bé que sempre s'hi corre el risc, a la vista del que hi ha a l'abast, que quede un poquet cítrica.

Provem-ho, en tot cas, i a veure què resulta: agafem una mica (més) de desmantellament sistemàtic del sector públic, acompanyat d'uns trocets de l'inqualificable pillatge al què determinats individus han sotmés els comptes de certes administracions (a costa, per exemple, del delirant episodi de les traductores rumanes). Posem-hi, també, un pessiguet de generosa aportació dels diners de tots per tal de rescatar i sanejar la pobra i maltractada banca privada. Afegim un poc d'impúdica exhibició d'ignorància executada amb virtuosisme per algú a qui anomenen consellera de cultura (si en lloc de Joanot Martorell i Ausiàs March haguera confós Cervantes amb Lope de Vega, no vull ni pensar el que hauria hagut de sentir) i adobem-ho tot amb un poc d'allò que Ferran Suay anomena amb el seu encert habitual terrorisme toponímic, aplicat --només per començar-- al cas de Palma. Et voilà. Convé servir-ho fred, i anar fent-se l'ànim que, vist el vent d'on bufa, ens ho acabarem empassant amb ganes o sense...

Però hui és divendres. I potser només per això, per poder descansar un parell de dies, o perquè els esclata-sangs comencen a treure el cap, per aquells ulls en el fons dels quals encara volem perdre'ns, o potser simplement perquè encara trobem suficients raons per no renunciar al dret --quasi diria a l'obligació-- d'escandalitzar-nos davant un panorama com el que se'ns presenta, que paga la pena donar-li una oportunitat a la setmana que ve. Bon cap de setmana!

No puc deixar de recordar ací la desaparició, fa uns pocs dies, de la biòloga Lynn Margulis, una de les figures científiques més rellevants dels últims temps, i per la que sent una gran admiració. La doctora Margulis, que mantenia una estreta relació amb les Universitats de Barcelona i València, no ha estat solament una investigadora cabdal --i controvertida-- en la comprensió dels complexos mecanismes de l'evolució, sinó també una divulgadora excel·lent i, sobre tot, una persona amb una talla humana excepcional. En el magnific blog de Mercè Piqueras podeu trobar informació sobre algunes de les reaccions que ha despertat la seua mort el proppassat dia 22, entre elles les paraules del company Juli Peretó. A nosaltres sempre ens quedarà el record la seua visita a Alcoi, allà per l'any 99, quan va atendre la nostra invitació per impartir una conferència en el marc de les Jornades Mil·leni, que organitzàvem des de la Gerència de Medi Ambient amb la col·laboració de l'obra social de la CAM. Per unes hores, vam tindre ocasió de gaudir no solament dels seus coneixements, sinó també --i sobretot-- de la seua energia i amabilitat. La trobarem a faltar.