Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»
Salvador Espriu
Ni de l'estupidesa de Mourinho, ni dels deliris de Camps; ni tan sols d'una primavera que avança i que comence a pensar que, més que astènia, allò que em provoca és alguna manifestació peculiar de la síndrome d'Stendhal. D'allò que hauria volgut escriure aquesta setmana, si no se m'haguera esmunyit el temps entre tràfecs i viatges, hauria estat de la lliçó de coratge i coherència que Jaume Bonet està donant amb la seua vaga de fam per la llengua i contra els atacs al català per part del govern de Bauzà; els mateixos --i amb els mateixos responsables-- que al País Valencià estem patint des de fa anys. Diumenge, a Palma, aquest clam tornarà a eixir al carrer (hui ho ha fet també a Barcelona) i molts valencians i valencianes que no podrem anar-hi físicament, estarem alli de cor fent-li costat perquè, una volta més, és la nostra llengua i la nostra identitat la què està amenaçada. Com ho fem, també, amb la lluita decidida i valenta --silenciada, gens innocentment, per massa mitjans de comunicació-- de Jaume Bonet i els seus companys de Jubilats per Mallorca, i la de totes les persones que, malgrat tot, han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per recordar-nos el sentit de la paraula dignitat.
La darrera paraula del teu post és la clau. Dignitat. Quan hom se sent arrossegat, humiliat, menystingut i degradat l'única cosa que pot mantenir-li les brases de la vida i el motor per a revifar de nou és la dignitat.
ResponEliminaEn Jaume Bonet ha portat aquesta lluita per la dignitat a un cas extrem (tant de bo això no acabi malament), però, sincerament, no trobo que sigui cap exageració.
Quan una cosa que duem tan endins, com la llengua que hem mamat literalment, ens la trepitgen d'aquesta manera només ens queda treure les urpes per a defensar-la... amb dignitat.
M'agrada molt que contraposes la baixesa humana de dos fantasmes com Mourinho i com Camps a la integritat i la fermesa d'aquest home, Jaume Bonet. De vegades em resulta inconcebible que tota aquesta gent pertanya a la mateixa espècie humana. El gest de Bonet m'emociona. I em pareix una metàfora punyent: un home en vaga de fam per defensar la llengua, que és un poble, i és una identitat. Ja ho han dit molts abans. Només se m'acut portar ací també els versos d'una poeta molt jove, el seu clam esperançat, la seua energia poderosa, i així tornem a allò del cicle primaveral que s'hi imposa: "[...] Seré Estellés/ davant del teu no-res,/ i m’autodeterminaré la clau/ que obrirà tots els panys,/ per molts anys/ seré la causa de la teua al·lèrgia,/ l’alarma que acaba amb la son/ amb la letargia./ Baixa/ els canons que apunten a mi;/ que seré la brúixola, i seré el camí,/ l’aixada, la faixa:/ ara llauraré jo la terra./ Amunt la literatura/ que s’alça en guerra!/ Seré el poema que perdura/ davant la pena./ La flor que naix,/ la primavera.(Alba Camarasa)
ResponEliminaGràcies per la teua perseverança, AlfredRussel!
Estic amb tu, estem defensant una cosa tan difícil com és una llengua que ens uneix
ResponEliminaFerran
És, senzillament, la nostra manera d'entendre el món.
ResponEliminaEt sentirem com si hi fossis i cridarem per tu.
Gràcies una vegada més.
M'emporto el teu apunt a can Facebook. Moltes gràcies.
ResponEliminaEm sembla dolorós que a hores d'ara encara estiguem així, que fins i tot hom haja de recórrer a una vaga de fam per defensar aquesta nostrada llengua.
ResponEliminaHe de dir, porquet, que en un primer moment em va sorprendre la idea de la vaga de fam; ara, i com tu dius, pense que no es pot considerar gens exagerada, per bé que convé insistir en què aturar-se a temps no es pot considerar cap derrota.
ResponEliminaEl degoteig d'agressions al català --unes vegades frontals, d'altres molt més discretes i sibil·lines, però igualment efectives-- és tan constant i quotidià, que potser no som conscients encara de fins a quin punt amenaça realment la nostra pròpia supervivència com a poble. Crec que la importància extrordinària del gest de Jaume Bonet --i Tomeu Amengual-- rau, precisament, en proclamar que la llengua és important; tan important, que hi ha qui està disposat a qualsevol cosa per defensar-la... amb i per dignitat.
Tens raó, Maria Josep: així som les persones, capaces del pitjor, però també --i per sort-- del millor... Altra cosa seria parlar de l'atenció que Mourinho (i Camps) desperten en els mitjans de comunicació i el temps que s'ha dedicat, en aquests mateixos mitjans (espanyols o no) a parlar de la vaga de fam. En tot cas, fent-li costat a Jaume Bonet perquè la seua lluita és, com tu dius, la del poble.
ResponEliminaEl poema d'Alba Camarasa és simplement magnífic: "Amunt la literatura/que s'alça en guerra!" :) Moltíssimes gràcies a tu!
És difícil, Ferran, però ens hi va la pròpia supervivència com a poble... Moltes gràcies i benvingut!
ResponEliminaSenzillament això, imma, és el que ens volen negar, però no ho tindran fàcil: les notícies que arriben --si més no, dels mitjans seriosos-- parlen d'un èxit rotund... Gràcies per ser hui la veu de tot un poble :)
ResponEliminaGràcies a tu, Jordi, i endavant!
ResponEliminaCert, novesflors: és molt trist, i fa pensar més en temps passats que en el que s'hauria d'esperar d'una democràcia autèntica. Tan de bo gestos com aquests siguen algun dia innecessaris, però ara com ara (i malauradament) hi ha encara molt de camí per recórrer...
ResponElimina