"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 12 de març del 2012

Topografia del temps

Que jo recorde, és una cosa que m’ha passat des de sempre; i també des de sempre he pensat –no em tinc per tan original— que no dec ser l’única persona a qui li succeeix. Però em sembla que, més enllà d’algun comentari de passada amb amics i coneguts, mai no he tractat d’explicar-ho, probablement perquè no em resulta fàcil posar-ho en paraules. La qüestió ve a ser la següent: quan imagine el futur més o menys immediat (quan tracte d’organitzar, planificar o anticipar les tasques i ocupacions a què dedicaré els pròxims dies o setmanes, o simplement quan ubique cronològicament algun esdeveniment o fita pendent), el meu cervell genera, de forma automàtica i inconscient, una espècie d’imatge física d’aquest futur. Dins el meu cap es fa visible, llavors, una mena de paisatge temporal, un mapa tridimensional –no se m’acut altra forma d’expressar-ho— en el què, d’alguna forma, els relleus formats per fets rellevants destaquen sobre la planura llisa i monòtona que simbolitza la resta del temps a la què no he assignat, encara, cap atribut específic destacable.



Imatge de la xarxa

No es tracta, enteneu-me, d’un pensament conscient, ni d'elements que reproduisquen de forma més o menys simbòlica trets físics de cap paisatge real o imaginari. Només utilitze aquests termes per tractar de representar, com una pobra analogia, allò que constitueix una idea intuïtiva, una figuració mental difusa, alegòrica i involuntària. Aquesta figuració, però, arriba a assolir una consistència quasi corpòria, i va canviant a mesura que hi incorpore nous elements o deixe arrere (com si la sobrevolara) aquells que ja s’han esdevingut. Si he decidit, posem per cas, de fer un viatge d’aci dos mesos, aquesta fita s’incorpora automàticament al mapa com una prominència que destaca més o menys poderosament sobre la resta: el volum --o la cota-- depén de la rellevància que atorgue a l’esdeveniment en qüestió; però també, com si realment es tractara d’un accident físic, de la distància que em separa d'ell. No és estrany, fins i tot, que fets especialment significatius per qualsevol causa, projecten sobre el futur una mena d’ombra que oculta allò que s'amaga darrere seu i que fa impossible prestar-li atenció fins que es fa finalment visible.

Al llarg dels anys, m’he anat acostumant a conviure amb aquesta imatge mental de l’esdevenidor, amb aquesta percepció sòlida –i d’alguna forma tangible-- del futur més o menys immediat, fins a veure-ho com una cosa normal. No sé si ho és, de normal, com tampoc sabria dir si és bo o dolent: per un costat, té l’avantatge de fer aparéixer allò que s'ha de passar com una realitat densa i compacta, la qual cosa facilita –deixeu-me, de nou, que ho diga així— el seu maneig. Però per una altra, la presència quasi constant d'aquesta "realitat" pot arribar a resultar feixuga i, amb freqüència, una mica angoixant. Només sé que, per a bé o per mal, a mi em passa. I que quan més còmode m’hi sent és quan la topografia temporal creada dins el meu cervell guarda un equilibri adequat i més o menys harmònic entre tàlvegs, cims, tossals i mesetes. Quant a què caldria entendre per adequat i harmònic, hauria de preguntar-li al meu cervell: ja es veu que, si més no pel que fa a algunes coses, sembla que va per lliure…


12 comentaris:

  1. El que expliques em resulta molt interessant, a mi no m'ha passat mai.

    ResponElimina
  2. No sabria dir-te si aquesta manera de representar-te el futur és una mena de sinestèsia. Hi ha molta gent que és sinestèsica i no ho sap. Pensa que tothom olora colors o veu sons. Però el teu cas és estrany... els plans del futur pròxim que ens representem habiltualment en imatges, tu els representes, o més bé simbolitzes, topològicament. Mira, a mi em fascina la psicologia de la percepció i la neurociència, així és que crec que vaig a consultar per ahí (No li recorde res a Oliver Sacks d'aquest tema, i tu?)

    ResponElimina
  3. Hahaha Russel, m'ha resultat curiós, saps? En confiança, jo m'ho faria mirar! ;)

    ResponElimina
  4. Curiosa forma d'endreçar-se mentalment els projectes; curiosa i interessant, trobo. No em faria res experimentar-la.

    ResponElimina
  5. Estic flipant! Jo ja et puc dir que no tinc pas aquesta habilitat, do o gràcia especial.

    Veig que la teva passió muntanyenca va molt més enllà de trepitjar els cims i carenes del nostre país!

    ResponElimina
  6. Això de fer el mapa del futur, sembla una mena de PNL, no?

    ResponElimina
  7. novesflors, jo sempre he cregut que devia ser habitual, però quan ho he tractat d'explicar a algú --que reconec que em costa un poc i que queda un poc estrany-- m'ha fet l'efecte que no... Tot i que m'interessa molt el cervell i com funciona, tinc molt poca idea d'aquestes coses; però crec que, en general, prestem molta atenció a què pensem, i molt poca a com pensem. Probablement és lògic que siga així, però és probable també que siga per això que alguns d'aquests --no sé com dir-ho-- "processos mentals" ens acaben passant desapercebuts.

    ResponElimina
  8. ja et dic, Loles, que és una cosa totalment involuntària i inconscient, tant que no va ser fins no fa molt de temps que vaig caure en el compte. Potser té alguna analogia amb la sinestèsia --quin fenòmen més interessant, per cert-- però no sabria dir-te... Realment, allò que se'm representa no són els "plans del futur" com a tals, sino una espècie d'"imatge del futur": les fites no estan individualitzades ni etiquetades com en una agenda --per fer això he de racionalitzar-ho--, és més aïnes una percepció difussa, alguna cosa molt pareguda a una "sensació"... I no, jo tampoc recorde en Sacks res que li semble. Buscarem... Salut i gràcies!

    ResponElimina
  9. Ja veus, Cinderella, excèntric que és un... Però quasi que ho deixaré córrer, no siga el cas que acaben extirpant-me alguna cosa ;) Salut!

    ResponElimina
  10. Ferran, jo diria que el que acabe fent és organitzant els projectes de forma conscient, com trobe que és habitual, però prenent com a base eixa "imatge"... El desavantatge és que, fins i tot quan no hi pense conscientment en el que he de fer, és com si en el fons empre hi surarat eixa imatge, i en algunes temporades més atrafegades acaba sent un poc estresant... fins que m'organitze l'agenda com cal.

    ResponElimina
  11. No sé jo si li diria habilitat, porquet; simplement passa i, com he dit més amunt, potser són coses molt freqüents però ens passen desapercebudes... Ara, no et negaré que això de que tot plegat em recorde a les muntanyes, no deixa de tindre la seua gràcia ;) Gràcies, salut!

    ResponElimina
  12. Josep, sé molt poquet de programació neurolingüística, però pel poc que he vist arran del teu comentari (en la Viquipèdia i poc més, no penses), potser si que tiondria alguna cosa a veure amb allò de les experiències subjectives, els models de pensament subjacents i la ciència cognitiva... Seguiré el fil (dins les meues notables limitacions), a veure que hi trobe. Salut i gràcies!

    ResponElimina