Potser siga només per culpa d'aquestes primeres calorades, que sempre arriben de sobte i fan que tot semble una mica més feixuc. Però també podria ser que, a força de neguits, cansaments i desassossecs, la saó que creia haver acumulat se m'haja acabat esgotant abans del que pensava. El cas és que hui, en fer una ullada als meus ànims, els he trobat visiblement marcits i en un estat preocupant d'abatiment, i he pensat que caldria fer alguna cosa abans que s'agostegen del tot. Així que, tal i com solc fer en aquestes ocasions, vaig a veure si trobe algun punt d'inflexió que em faça paper i m'ajude a reviscolar-los, que no hi ha res millor per als ànims decaiguts. I ja de pas, mentre vaig buscant --estic segur d'haver-ne deixat un parell, d'aquests punts, en no recorde quin calaix-- deixe que passe el maleït dilluns, que tampoc no m'anirà gens malament.
S'acaba la primavera i, a més d'alguns ànims, s'agostegen també moltes plantes. Moltes altres, però, segueixen en plena floració o, fins i tot, l'enceten ara: al pati, aquests dies, comencen a obrir-se les flors de l'interessant i aromàtic teucri groc, una esvelta mateta de fulles lluents i finament retallades que posa de manifest les relacions, també biogeogràfiques, entre les muntanyes de la Marina --l'únic lloc al País Valencià on creix-- i les Illes Balears. No li diria "punts d'inflexió", però no hi ha dubte que, per a un botànic, les plantes (i les seues històries) sempre ajuden...
Ai, mira...!: jo pensava que ofenia quan deia que, a mi, l'estiu, em traumatitza. Però ara, sabent que fins i tot els ànims d'Alfred Russel es marceixen quan l'estiu comença a amenaçar, aleshores ja em quede més tranquil·la. La millor notícia del dia d'avui, en el meu cas, ha sigut saber que, gràcies a la crisi, l'exèrcit espanyol se'n podria anar a fer punyetes. I ara, llegir aquesta entrada, que em serveix per convèncer-me que jo també necessite un punt d'inflexió. Normalment, prendre l'aire, canviar de paisatges, sol ser infal·lible. Cuida't, Pep. Ah!, i ja saps que, després de l'estiu, sempre hi ha una tardor preciosa. Una gran abraçada!
ResponEliminaSempre cal aferrar-se a les bones notícies (i als petits detalls, que sovint no són tan petits com ens sembla), però més encara quan els ànims fluixegen. La calor ha de tindre alguna cosa a veure, sense dubte --tot i que va ser escriure açò i començar a ploure i a tronar--; però sobretot, que els maldecaps van acumulant-se mes rere mes i les vacances, a aquests alçades, encara s'albiren massa llunyanes... Però arribaran --com la tardor. Mentre, m'apunte al propòsit de prendre (més) l'aire i, en la mesura possible, canviar els paisatges quotidians; o, si més no, tractaré de veure'ls d'una altra forma. Moltíssimes gràcies, com sempre, pels ànims, i una abraçada!
EliminaPerquè... la cosa química dels fitosanitaris, no, oi?
ResponEliminaEn això dels ànims sempre he estat més partidari de la via ecològica, Josep; però no s'ha de descartar res, i de vegades un tractament fitosanitari també fa el seu paper... Salut i gràcies!
EliminaA mi també em passa factura aquesta calor sobtada, No serà que necessiten unes vacances sense fi, els polítics de poc nivell, les retallades, els lladres de guant blanc, la intolerància, la violència ... si tot això se n'anés de vacances, crec que podria portar molt millor ...
ResponEliminaMira, aquesta planta no la coneixia! Ara aniré amb els ulls ben oberts per si me la trobo i així pugui explicar-t'ho. :)
Molt bon dia!
Aferradetes.
Tens tota la raó, lluna: si tot això que dius fera vacances --però una temporada ben llarga-- a nosaltres ens farien menys falta agafar-les... Pel moment, però, em sembla que la segona opció sembla més raonable, encara que ens calga esperar unes quantes setmanes més.
EliminaLa planta m'agrada molt; ja em diràs si la trobes per Mallorca. A més, sempre m'ha resultat curiós que els indrets valencians on es troba siguen precisament els que van ser repoblats amb mallorquins després de l'expulsió dels moriscos... Una abraçada i moltes gràcies!
però sembla que d'aviat tindrem una refrescada....ànims!
ResponEliminaHa vingut, la refrescada, i s'agraeix bona cosa encara que només siga un respir. Almenys, podrem agafar forces per a les setmanes que venen... Moltes gràcies!
EliminaSembla que tots tenim el nostre "punt d'inflexió" encara que de vegades s'oblida o no es vol reconèixer. Molt ànim!
ResponEliminaJo també ho pense, Àngels: em passa de vegades que m'embolique en una "tendència" (diguem-ho així) cara avall, i necessite trobar un d'aquests "punts" per parar i començar a remuntar, encara que siga a poc a poc. Al remat: que em calfe massa el cap i no em prova... ;) Moltes gràcies i una abraçada!
Elimina