Gestió responsable

Es tracta d'una història (quasi sempre és així) plena de matissos i detalls, alguns d'ells certament singulars, sense els quals no resulta senzill apreciar les dificultats del trajecte recorregut i el valor del seu resultat final. Però trobe més escaient que siguen els protagonistes –l'amic Vicent Ferri, que em consta que de tant en tant es deixa caure per ací, per exemple-- els qui, si fóra el cas, la conten allà on creguen oportú. Jo em limitaré a fer-ne un brevíssim resum, començant pel final: la finca denominada Buixcarró, sis-centes cinquanta-cinc hectàrees de terrenys majoritàriament forestals en el Parc Natural de la Serra Mariola, és a hores d'ara un espai privat dedicat essencialment a la conservació de la natura, amb programes de gestió cinegètica, restauració de la vegetació i educació ambiental, entre d'altres. En el seu moment, i després de no poques vicissituds, la seua propietària –que va faltar fa algun temps--, Doña Victoria Laporta Carbonell, va decidir que el terreny no havia de passar a unes altres –i devotes-- mans ni havia de destinar-se a cap altre ús. I per garantir-ho, va promoure la constitució d'una Fundació, que porta el seu nom, i que actualment és la responsable de gestionar aquest espai i de complir els objectius (còpie de la seua pàgina web: conservació i preservació de la biodiversitat, restauració d'ecosistemes mediterranis, formació, investigació i educació ambiental) que té atribuïts.

Em consta, ja ho he dit, que el camí que ha dut fins ací no ha estat en absolut planer; ha calgut conciliar visions molt diferents, quant no directament antagòniques, i s'hi han hagut de sumar molts esforços i voluntats per aconseguir-ho. Però a hores d'ara, i després d'uns temps incerts, sembla que el futur s'aclareix i la Fundació, a banda de les no poques actuacions que ha vingut executant aquests últims anys, podrà fer un salt endavant i començar a posar en marxa nous projectes i iniciatives, alguns d'ells especialment interessants i ambiciosos. L'altre dia, passejant per la finca –feia molt de temps que no m'hi acostava--, Vicent ens va explicar tot el que ha anat fent-se fins ara, i el que vol posar-se en marxa d'ara endavant, no solament al mateix Buixcarró sinó també –i en col·laboració amb altres entitats; la FVLC és una de les fundadores d'Avinença i promou actuacions conjuntes amb altres membres de la xarxa-- amb altres masos que confronten. Em va agradar, molt, retrobar a Vicent, a qui feia també massa temps que no veia; i em va alegrar constatar --no ho dubtava-- que d'idees n'hi ha a bastament, que l'entusiasme segueix intacte i que, si més no per aquesta banda, el projecte del Buixcarró està més viu que mai. I és que hi ha conceptes (filantropia, acord, custòdia del territori, treball en xarxa...) que potser ens sonen més propis d'altres llocs i contexts, però que encara que de vegades no ho semble, poden servir, també, per aquest País. O, si més no, per una part d'ell: aquella que segueix creient que val la pena intentar-ho.

*En Avinença, anomenem gestió responsable  a les iniciatives privades de gestió de terrenys, promogudes pels seus propietaris (persones, fundacions o entitats), que en el seu disseny, execució i seguiment presten una atenció preferent a la conservació ambiental, la introducció de pràctiques sostenibles, la preservació dels trets culturals i paisatgístics i/o el compromís ètic amb les poblacions locals, sense que s’establisquen acords amb entitats de custòdia del territori. 

Sense pensar-hi molt ni remuntar-me més enllà d'uns dies, em venen al cap: Monago burlant-se obertament de nosaltres, l'enèsim –i cada vegada més indissimulat-- cas d'imposició del castellà en les escoles valencianes, o l'omnipresència de Cotino en quasi tots els assumptes tèrbols (des de la visita del Papa a la compra dels cotxes de Vaersa) que esguiten l'actualitat del País. La qüestió és fins quan caldrà seguir acumulant evidències del preu altíssim que paguem per ofrenar glòries a Espanya i per mantenir a la colla de corruptes, hipòcrites i vividors que ens governen. A mi, tot i que no hi podré estar, ja em va bé això de la 'targeta roja' a Fabra; però potser el que hauriem de veure és com aconseguim que tot allò que per a nosaltres és tan i tan evident, ho siga també per a una majoria suficient de valencians i valencianes, que són els qui d'ací uns mesos decidiran si, després de tants anys, fem un pas decidit cap a la normalitat o seguim una temporada més rebolcant-nos en el tarquim. Bon cap de setmana!

(Hui repetisc cançó. Però mira, m'agrada. I a més, hui faig cinquanta-un anys, així que he decidit regalar-me-la. I si passeu a prop d'Alcoi, teniu una cervesa pagada)