Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.
divendres, 27 de juliol del 2018
Nepal, un tast
Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Muntanyes... de veritat!!
ResponEliminaJa ho pots ben dir, xavier: la de la darrera foto és el Macchapucchare, i li falten pocs metres per als 7.000. Vista des de Pokhara, costa imaginar-se la seua magnitud real; tan de bo algun dia les puga veure de més a prop... Salut i moltes gràcies!
Eliminauna molt bona raó i benvingut tats del Nepal
ResponEliminaUn país interessant per moltes raons, Elfree. No sorprèn la fascinació que desperta entre tanta gent (i les ganes de tornar-hi...). Gràcies, salut!
EliminaSi és per això, et deixem estar callat! Un viatge que tinc en cartera, però per ara haurà d'esperar. Segur que les sensacions han estat impressionants!
ResponEliminaJo tinc pendent des de fa molt de temps Canada, XeXu, així que intercanviarem informació ;) La veritat és que ha estat un poc pensat i fet, aprofitant la temporada baixa --per les pluges-- i una bona oportunitat, però realment ha pagat la pena des de tots els punts de vista (i el Monsó s'ha portat bé amb nosaltres). A la pròxima, a pel treking de l'Annapurna... Salut i moltes gràcies!
Elimina