Jenő Benedek, 2000, The Tower of Babel |
--Val, t'ho llisc complet, a veure que et sembla. Quedaria així: “I vet ací que Jahvè, que fins llavors havia mantingut un estricte però paternal control sobre el sector immobiliari en el seu conjunt, se’n va assabentar que una cooperativa de Sinar havia adquirit una parcel·la que havia passat a ser urbanitzable després del Diluvi Universal (o, com l'anomenava sovint Jahvè, “la dràstica però necessària liberalització de sòls edificables”), i hi havia començat a bastir un gran edifici destinat a albergar "Babel”, el major hotel de luxe del món en aquells dies. Llavors Jahvè, veient amenaçat el pròsper negoci diví de resorts paradisíacs que tants beneficis reportava a la població local, que hi treballava com a jardiners, cambrers o netejadors, es va sentir primer trist, després traït i finalment irat, i no li va quedar cap altra opció que mobilitzar tots els recursos celestials fins aconseguir la paralització cautelar de les obres, tot al·legant falta de llicència, excés d’edificabilitat i subcontractacions suposadament irregulars d'empreses procedents de tercers països. El litigi, que es va allargar encara durant molt de temps, es va acabar resolent a favor dels interessos divins, la qual cosa va comportar la demolició de l’edificació i va dur a la ruïna no sols als promotors de la cooperativa sinó a tots els seus socis, els quals es van veure obligats per sentència judicial a dispersar-se per tota la terra i dedicar-se a altres ocupacions com ara conrear els camps, cuidar els ramats i tindre molts fills als que haurien de posar noms absurds i preferentment impronunciables com ara Arfaxad, Pèleg o Sedequetelebab”. I bé? Com ho veus?
--No sé, la veritat... Ben escrit està, i ja sé que si fa no fa és així com va passar, punt per punt; però trobe que la imatge divina queda un poc, no sé com dir-ho, tocada... A més, “La Bíblia” tampoc no té perquè ser un relat fidedigne, ja ens ho van deixar ben clar quan vam signar el contracte per escriure-la. Potser fora millor que tornàrem a allò de castigar la supèrbia humana i confondre les llengües de les persones: al final, el resultat de l’episodi ve a ser el mateix, amb la torre ensorrada i la gent bambant pel món i cadascú a la seua, però tot plegat queda com molt més poètic...
--Vols dir? I penses que la gent s’ho creurà?
--Home, després del capítol d’Adam i Eva, que no se sosté per ningun costat el mires com el mires, no crec que calga que ens preocupem molt per això de la credibilitat. I al remat, siguem-ne pràctics, el més important és entregar el text dins del termini, que ens paguen el que es va acordar i a una altra cosa; no seré jo qui li ho diga a Jahvè, tan il·lusionat com està amb el seu llibre, però francament, em sorprendria molt que acabara tenint èxit...
La meua proposta, més sobre la campana que mai, per als relats conjunts de juny, seguint un poc el fil de la de fa un parell de mesos: un empresari com cal, humà o diví, fa bé de diversificar els seus negocis, i de defensar-los com siga i davant de qui siga. Ja sabeu, no és res personal...
No hi ha un pam de net, enlloc... ni al cel, ni a la Biblia, ni als encarregats d'explicar-hop tot.
ResponEliminaEncara que sigui a l'últim moment, m'ha agradat llegir el teu humor que sempre em fa riure. Una sort que hagis tornat als Relats conjunts.
Res estrany, Carme. Són coses del sistema, així a la terra com es fa en el cel, que amb raó diuen que n'estem fets a imatge i semblança...
EliminaAquesta volta, entre unes coses i altres, hi he arribat justet al "relats", però em sabia mal no participar; m'ho passe d'allò més bé, amb aquestes propostes ;) Moltes gràcies i una abraçada!
Si remenes un poc (i sense remenar, també), en trobaràs un munt d'aquests que expliquen "veritats".
ResponEliminaBen contat! 😉
Aferradetes i bona nit.
Crec que ara en diuen "controlar el relat", Paula. I això que llavors encara no tenien l'avantatge de les xarxes socials... Al remat, crec que quasi tot el món està disposat a creure's allò que més li convé i menys maldecaps li crea... Una abraçada i moltes gràcies!
EliminaMalgrat que els homes de negocis tenen fama de prosaics, està comprovat que en alguns casos s'estimen més la visió poètica dels fets... sobretot quan són ells els que paguen el llibre.
ResponEliminaBon relat!!
Moltes gràcies, Mac! Els homes de negocis també poden ser persones sensibles i interessades per la poesia, sobretot quan així s'estalvien d'haver d'explicar certes veritats. I al remat, tens tota la raó: qui paga, ara com llavors, mana ;) Salut i abraçada!
EliminaDoncs aquesta història, potser resulta més creïble que la original, veient com van les coses amb els poders fàctics !. :)
ResponEliminaFelicitats !.
No siguem malpensats, artur; com deia aquell, qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència, o bé fruit d'una ment esbojarrada com la meua ;) Salut i moltes gràcies!
Elimina