Feia temps --des de bastant abans de l'obligada pausa pandèmica-- que no em deixava caure per cap manifestació. Però aquesta vegada, sense saber molt bé per què, vaig estar convençut des del primer moment que calia anar-hi. Potser per Fuster, de qui no vaig poder escoltar en directe aquell discurs, també a Castelló, el 1982, però a qui dec molt del que pense sobre allò que som i el que podríem arribar a ser. O bé pel risc evident de que aquells que diuen estimar-se aquesta terra però només actuen pel seu propi benefici acaben una volta més amb els minsos avanços (molts menys i en molts menys aspectes del que voldria, però avanços al remat) que els valencians i valencianes hem pogut assolir els últims anys. O simplement, perquè m'abellia tornar a ser una veu més, entre moltes altres, cridant que el País Valencià segueix ben viu i actiu, decidit a seguir avançant malgrat tots els entrebancs, els riscos, els càlculs i els oportunismes. I és cert que m'hauria agradat que haguérem estat molta més gent, ahir, als carrers de Castelló, però les hores de viatge van pagar de llarg la pena: per retrobar a vells amics a qui feia temps que no veia, per l'emoció de tornar a veure les muixerangues aixecant-se; però sobretot, per la sensació de que tot i que tenim encara per davant un llarg camí, res ni ningú podrà acabar amb la nostra ferma voluntat de seguir fent-lo. Ara i sempre.
Ben fet! Ja és hora que tornem tots als carrers a empènyer endavant i a desfer-nos d'aquest encallament en molts aspectes i retrocés en molts d'altres que tenim a sobre.
ResponEliminaCal fer-ho, Carme. Hi ha cansament, no ho negaré, i també un poc de desànim --les expectatives rarament es corresponen amb allò que al remat passa-- però aquesta volta vaig tindre en efecte aquella sensació de que tocava, encara que no en fórem massa: estem deixant-los els carrers a ells, i cal començar a recuperar-los abans que no siga massa tard. I és molt, al remat, el que ens hi juguem... Salut, abraçada i endavant!
EliminaDoncs sí, penso com la Carme que és hora de tornar als carrers. Sembla que la pandèmia i altres coses que no ho són, ens han deixat adormits i... no!, hem de seguir fent feina.
ResponEliminaAferradetes, Pep.
En efecte, Paula; la pandèmia, i altres coses, però cal començar a despertar abans que no ens desperten ells de mala manera... Treurem forces, malgrat tot, i a seguir fent feina, com tu dius. Abraçada i moltes gràcies!
EliminaRetrobar-se amb amics i amigues en eixos actes, sempre motiva o ens puja la moral! No està tot perdut mentre hi haja alguna flameta encesa!
ResponEliminaLa flama es manté, llum, però bé sap com és de fràgil, i ara és el moment de revifar-la abans no siga massa tard. Salut, força i abraçada!
Elimina(Hom nota els efectes del pas del temps --ja són uns quants anys, d'anar pel mon passejant senyeres-- quan un percentatge significatiu de la gent que et saluda en aquestes coses et sona vagament però no sabries dir ben bé qui són ni de què els coneixes exactament. Almenys, estic convençut que a ells --i a elles-- els passava si fa no fa el mateix quan era jo qui els saludava... ;)