Salta a la vista que no es tracta, ni per l’aspecte ni per la floració, d’una planta que destaque per la seua vistositat. Fins i tot el nom de tornassol amb el qual és habitualment coneguda a casa nostra l’ha agafat prestat de l’herba berruguera (o paissarellera), a qui se li atribueix tradicionalment la capacitat d'orientar-se cap al sol i a la qual s'assembla vagament pel seu aspecte cendrós. Tampoc ajuda molt, quant a dotar-la d’atractiu, la seua marcada preferència pels terrenys alterats i remoguts com ara conreus. erms o vores de camí, ni la notable toxicitat de la seua saba càustica (es tracta d’un parent proper de les lletereses), amb la qual convé evitar qualsevol contacte perquè pot arribar a provocar severes cremades a la pell. I amb tot, és precisament la composició química d’aquesta saba la què li va donar a la planta en qüestió, coneguda a hores d’ara pels botànics com Chrozophora tinctoria, una notable rellevància, ja que servia de base per a produir un apreciat colorant que, en funció de l’acidesa de la substància amb la qual es barrejara, permetia aconseguir una àmplia gama de colors, des del roig al blau i el púrpura; l’ús actual d’aquest colorant –tant del produït per aquesta planta com el que, amb idèntica composició química, procedeix d’unes altres fonts, com ara certs líquens com l’orxella-- com a indicador del pH, es basa precisament en aquesta propietat.
divendres, 8 de setembre del 2023
Portadora de color
A banda de la seua utilització per a il·luminar els manuscrits medievals, el tint de tornassol (també anomenat folium o full) era especialment apreciat com a colorant tèxtil, sobretot per a la llana i la seda, i atenent a la rellevància històrica d’aquesta activitat a terres valencianes, cal suposar que devia ser àmpliament utilitzat pels tintorers. De fet, llisc a la magnífica pàgina Sciencia.cat que l’extraordinari “Manual de Tintoreria” de Joanot Valero (1497-1501) inclou la recepta per a produir-lo, posant la planta “a remul en pixats”. També el “Ramellet de tintures” imprès el 1691 a Barcelona per Narcís Feliu de la Penya, i que sembla ser la reedició d’una obra anterior de 1578, explica que “Per una pastera de full se prenen 8 roves full, 24 roves orins, és a saber, per 1 rova full 3 roves orins, y se pelejerà matí y tarda molt bé 15 dias, o fins a tant que la erba estiga ben travessada de dits orins y que quant partirà'n lo full o l'obri sie vermell dintra”. Aparentment, però, la producció local de colorant devia fer-se a una escala limitada, ja que si més no al segle XVIII, i tot i que la planta era freqüent a la Península Ibèrica, sembla que la major part del tint que es consumia procedia d'Holanda, on es processava a partir del suc de plantes recol·lectades al sud de França mitjançant un mètode suposadament secret: a la seua “Flora Española” (1784), el botànic català Josep Quer, fundador del Real Jardín Botánico de Madrid, a més de lamentar que “las demás Naciones no se hayan dedicado con mayor actividad á descubrir este pretendido secreto”, explica com els francesos “se contentan con vender á los holandeses sus trapos empapados en el zumo de esta planta, y estos extraen de allí su preparación, que nos venden en pasta”. També a Portugal, en aquesta mateixa època, s’advocava pels avantatges de posar en marxa una activitat organitzada d’extracció i preparació del colorant --la planta és freqüent també al sud del país-- sense haver de dependre dels productors estrangers.
Sense ser mai abundant, no és estrany trobar el tornassol a les comarques que envolten la Mariola, on es troba ara mateix --és una herba anual-- a punt de tancar el seu cicle vital. Pense, en veure-la aquests dies a la vora dels camins que recórrec amb freqüència, que en ser els fruits i les llavors la font preferida per a obtenir el tint, devia de ser ara quan se la recollia, si és que hi havia algú que ho fera per ací. I també que, com em passa amb motes altres plantes vinculades d’una o altra forma a l’activitat tèxtil tradicional en aquestes terres, és molt poc el que sé sobre aquestes qüestions històriques i etnobotàniques, i que hauria de fer alguna cosa per veure de corregir-ho, perquè ja veieu que fins i tot darrere d’una planta tan discreta i poc vistosa com el tornassol s’amaga una història fascinant de la què a penes arribe a rascar un poc la superfície. Això si, a la mata, millor no tocar-la massa.
"Portadora de color" és el que significa, literalment i en grec, el nom genèric de Chrozophora, i em sembla que quan el botànic belga Necker el va proposar, va estar ben encertat amb la tria. I quant a la planta, em sembla també que, vista en detall i des de prop, millora un poc respecte al seu aspecte general. Un poc només, i no passa res... Bon cap de setmana!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Doncs mira, he après una cosa nova, ja em puc anar a dormir!.
ResponEliminaQue sigui bonica o no, suposo que depèn de qui la miri...
Ara que ho sé, si me'n trobo cap, no penso tocar-la.
Aferradetes, Pep.
En aquestes qüestions dels usos tradicionals, com també –o especialment-- quan es tracta de menjar, sempre em pega per pensar com s’ho farien, els nostres avantpassats, per arribar a saber què podien aprofitar una planta determinada i com havia de fer-se. Almenys, en aquest cas, a qui anara fent les proves només se li quedarien algunes marques a la pell; bastant pitjor ho va tindre qui li tocara esbrinar si un bolet era mengívol o mortal... En tot cas, a uns i als altres, els devem agraïment etern (probablement, un poc més als segons... ;) Salut i abraçada!
EliminaJo tampoc sabia tot això, i intentaré no tocar-ne cap, si bé hede dir que els seu aspecte, ja no és gaire engrescador, no fa venir ganes de tocar-la. Gràcies Pep, vigilarem.
ResponEliminaUna abraçada.
Per sort, no soc massa sensible als efectes de la majoria de les plantes sobre la pell, la qual cosa en el meu cas és un gran avantatge perquè soc, com es deia a ma casa quan jo era xicotet, dels que tenen "els ulls als dits". La qual cosa no lleva, però, que procure anar amb cura, per si de cas. Abraçada i moltes gràcies!
EliminaQuina planteta el tornassol, no va gana de tocar-la ni olorar-la, però que interessant la seua història. Merci Alfred. Querola
ResponEliminaEm va agradar molt llegir fa uns mesos la notícia del desvetllament de les característiques químiques del tint que produeix, i en veure-la de nou en flor aquesta temporada no he pogut resistir-me a recordar-ho: el fil que uneix una vulgar --i no molt agraciada-- herba de marge amb un manuscrit medieval bellament il·luminat no deixa de ser fascinant, o a mi m’ho sembla... Salut i moltes gràcies!
Elimina