"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 17 d’agost de 2010

Sumac i roldor

Podrien ser els noms de la parella d'herois d'alguna saga mítica. Ell --posem que Roldor-- elegant i ferreny princep guerrer, noble i virtuós, sempre a punt per alçar el seu braç poderós contra les forces del mal; ella, Sumac, també de sang reial, vinguda de la llunyana marca oriental, lliure i orgullosa, amb una bellesa legendària que rivalitza amb la seua valentia... Podrien ser-ho, però no ho són: només són dues plantes, a les què la nostra vasta i variadíssima fitonímia --del coneixement de la qual som deutors, convé recordar-ho sempre, del malaguanyat mestre Joan Pellicer-- ha assignat noms tan rotunds i vibrants. Dues plantes curioses i interessants, agermanades també pel seu epítet científic (Coriaria myrtifolia anomenen els botànics al roldor; Rhus coriaria, al sumac, de la família de les coriariàcies la primera, i de les anacardiàcies la segona) i pel seu ús tradicional. I, també, per créixer juntes en alguns dels barrancs pels quals córrec o passege en la part de vida que visc a les vores del riu d'Alcoi.

Un d'aquests barrancs que, des de la immediata Mariola, s'obrin pas cap a la vall entre casetes i oliverars, és l'ombrívol barranc del Pont Tallat --també anomenat del Pont Trencat o, simplement, de l'Alcúdia. I el caminal que el voreja és també un dels meus recorreguts predilectes, per trobar-se densament cobert per àlbers, xops i altres arbres i herbes pròpies d'aquests medis; no és estrany, tampoc, sentir els estridents cants de la merla, el rossinyol bord o fins i tot del papafigues (què és com anomenem a Alcoi a l'acolorit oriol) mentre s'esmunyen sorollosament entre les fulles. Però a més, les riberes del rierol, que en aquesta part es troba encaixat en la Plana, alberguen una esponerosa bardissa en la què, a trams i junt amb marfulls, esbarzers, rosers salvatges i cirerers bords i de pastor, dominen les mates esmentades. Probablement, la seua presència ací no és casual, sinó que assenyala el que podrien ser restes d'antics aprofitaments, perquè es tracta de dues espècies que han estat secularment utilitzades en els rams de l'adobat de pells i la tintura de teles.

El sumac és un matoll esvelt, quasi un arbrissó quan creix una mica, de branques joves vellutades, fulles dividides en foliols --és parent pròxim de llentiscles i nogueroles-- i raïms de flors poc vistoses, que a la tardor esdevenen fruits de color bru o rogenc; també a principis de tardor, abans de caure, les seues fulles adquireixen un color rogenc característic que li ha donat un lloc destacat al meu pati. El roldor, per contra, recorda vagament una murtera, les fulles lanceolades i enfrontades al llarg de la tija, d'un verd viu i amb tres nervis ben visibles que la fan fàcil de distingir. Les flors són també poc conspícues, però els fruits, en canví, són vistosos i originals. Negres, en forma d'estrela i molt tòxics, fins el punt de causar enverinaments de ramat i persones que justifiquen els noms de borratxera o matacabres recollits per Pellicer en diversos pobles. Fins i tot han causat més d'una mort accidental, sobre tot en xiquets, per desafortunada confusió amb les mores d'esbarzer.



Com s'ha dit, totes dues espècies tenen en comú una excepcional riquesa en tanins, la qual cosa les fa especialment aptes per al seu ús en l'adobat de pells. De fet, el roldor es considera una planta autòctona de la Mediterrània occidental, però es creu que el sumac és una espècie importada per al seu aprofitament, probablement de l'orient, i que les actuals poblacions són les restes d'antics cultius (o sumacars). Però sense descartar que foren usades també en blanqueries, és més fàcil que la seua utilització principal, en aquestes comarques, es relacionara amb l'activitat textil, ja fora com a tint o com a mordent per a facilitar la tintura. Com assenyalen Joan Gregori, Josepa Cucó i Francesc Llop, precursors en aquests estudis en l'àmbit valencià, les roldoredes eren explotades per colles --de forma comparable a altres aprofitaments de la garriga, com el de la grana--, que recollien les fulles i les assecaven per a produir un colorant blau; del seu fruit s'extreia un tint negre, mentre que l'escorça del sumac, adequadament tractada, permetia obtindre tintures grogues, roges i negres. El barranc del Pont Tallat, ben comunicat amb el camí de València, devia ser un lloc ben escaient per a recollir i traslladar més còmodament aquests productes, dels què a penes guardem memòria però que devien tindre una importància econòmica remarcable.

Amb tot, n'hi ha molt poc d'èpic, ara, en aquest barranc, ni comptem amb herois legendaris que en tinguen cura. Quasi tots els caixers d'aquestes comarques han esdevingut espais marginals i maleïts, dels què fuig la gent i en els què s'han assecat les fonts, abans ufanes; hui, sense ramats ni caminants que els resseguisquen, són poc més que embosquinats desguassos pels que discorren els claveguerams, enganyosos abocadors verds en els què l'esponerositat dels esbarzers amaga discretament fems i vergonyes, i que per molta gent millor estarien civilitzadament canalitzats... Sort que la vida (i la història) s'arrapen amb tenacitat a les seues riberes, encara que només siga per fer, d'un simple i rutinari passeig de capvespre agostenc, un motiu per escriure aquestes ratlles i desitjar-los un futur millor.



2 comentaris:

  1. Deu ser un autèntic plaer caminar pel bosc i poder identificar els arbres i les plantes pels seus noms, convertint en diversitat allò que els neòfits vegem, si fa no fa, com a massa verda, fora dels casos més coneguts. Aprofite l'ocasió per a comentar-te la tala, al meu entendre devastadora, que se'n està fent per la banda de Portacoeli camí a Nàquera -típica ruta ciclista que descric al blog. Tot fa pensar que és deguda com a prevenció d'incendi, però caram feia falta aquesta intensitat i de pins tan grans?... Sí, el "Ternari" és de lo milloret de la part polifònica i molt espectacular. Salut.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Vicicle. Fa temps que no vaig per la Calderona --cosa que caldrà corregir prompte-- però malauradament no em sorpren el que dius de la tala: això de les "neteges" és una batalla permanent, i per cada una que es fa amb un poc de trellat n'hi ha deu que són un excés es mire com es mire. Els companys de Bosc Viu tenen un bon catàleg de despropòsits. En tot cas, veuré si esbrine alguna cosa per si de cas. Salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...