Familiaritats

Soc, sobretot, animal de bosc, de roca i de muntanya, i fins i tot quan m’hi aprope a la mar em sent atret especialment per les costes esquerpes de penya-segats, esculls i cales. Però tampoc no rebutge, si és el cas, l’enganyosa placidesa dels litorals baixos de dunes i arenals ni l’exuberància extraordinària i un poc aclaparadora de les marjals i els aiguamolls, i de fet aquesta va ser, aquesta volta, l’opció que finalment vam escollir: els paisatges vagament familiars (tinc l’Albufera ben a prop i molt present) però sempre sorprenents del Delta de l'Ebre, al què feia molt de temps que no m’hi acostava, per a un cap de setmana de trobada, familiar també, d'aquelles que solem fer des de fa temps per donar la benvinguda a la tardor però més àmplia enguany per concurrència. Bona companyia, doncs, per gaudir de les vistes i la llum, dels ocells, dels camins i de l’arròs --al camp i al plat-- en un espai que el riu i el mar fan i desfan (“Parlo del llarg silenci on es fonien / l’aigua dolça del riu, la mar amarga”) i que mereix, per molts motius, el qualificatiu d’excepcional. Però també per constatar que deu ser cert això de que hom no oblida mai com anar en bicicleta; que la vista de la mar, ni que siga només per una estona, ajuda a descansar, com escrivia Thomas Mann, dels laberints interiors i el seu absurd embull. I que la familiaritat, amb els indrets com amb les persones, no hauria de ser motiu per descuidar-les, sinó justament tot el contrari.