Sempre que puc puge muntanyes. Normalment les que tinc més a prop, que no són ni molt altes ni molt complicades, però que ja em van bé. Res que no sapigueu, però ho dic perquè em sembla que ara ho faig més sovint; sempre que tinc una estona, de fet. Hi vaig, sobretot, perquè m’ho passe bé i m’agrada molt fer-ho. Però també perquè m’ajuda a distreure’m el cap, contenir inquietuds i evitar pegar-li massa voltes a allò que no està a les meues mans. I també vull pensar que moure les cames no em vindrà malament per tal que allò que ha de vindre m’agafe en la millor forma física possible. Endurir-se, doncs (empedreir-se, podria dir-se també), pel que té de fer-se fort davant els embats i les incerteses. Però no per insensibilitzar-se, encara que per a segons quines coses no siga, francament, per falta de ganes. Simplement, no crec que siga realment possible; almenys, no en el meu cas.
He eixit menys, aquests últims dies, per l’oratge plujós que convidava a mamprendre altres tasques pròpies de l’estació i que a la seua manera també fan paper per esbandir les boires. Fer el codonyat, per exemple, que l’any passat no va poder ser perquè em va agafar un poc lluny. O bé revisar els mapes de precipitació de les últimes setmanes a les mateixes muntanyes per les què camine ara, per tractar d'anticipar l’esperat adveniment dels primers esclata-sangs; a veure si hi sort...
Totes aquestes coses de que parles serveixen molt bé per escampar boires, tant les físiques com les manuals. I és ben cert que, en el món que ens toca viure, n'hi ha moltes... personals i de fora que de vegades ens convé prendre una mica de distància, en que sigui per unes hores.
ResponEliminaUnes fotos precioses, m'encanten les de la boira, és un fenomen que té una magia especial. Si he de triar entre codonys i esclata-sangs, prefereixo els segons. ;-)
Aferradetes, Pep.
La veritat és que si haguera de triar tindria un problema, Paula. Potser els esclata-sangs, però la veritat és que pel codonyat tinc també una especial debilitat, i això que no soc gens de dolços... Així que tot és qüestió d'organitzar-se: primer els esclata-sangs (demà, primer intent de la temporada; a veure si hi ha sort) i de postres, una llesqueta de codonyat... amb un poc de formatge menorquí ;)
EliminaTambé a mi m'encanta la boira --la real-- per la seua capacitat per a canviar allò més familiar. Quant a les altres, ja vinguen de dins a fora com de fora cap endins, no queda més remei que conviure'n, veure de no desorientar-se massa, i tirar mà de tot el què (i tot el qui) ens ajude a veure més enllà... Moltes gràcies i una abraçada!