La mar nostra

Per tot el que al llarg dels mil·lennis ens ha arribat, per bé i per mal, des de totes les seues ribes. Però també per allò que nosaltres --el “nosaltres” d’ara, siga el siga el que això signifique, i el d’aquells que ens van precedir a aquestes terres--  hem anat portant a l’altra banda d’una mar a la què, encara que només fora per això, hauríem de sentir i defensar com a pròpia, però a la què massa sovint (quasi sempre, em tem) seguim girant l’esquena. Ja ho he dit alguna altra vegada, però potser no està de més tornar-ho a recordar: visca la terra, per suposat; però visca també la mar que va ser nostra, i que algun dia hauria de tornar a ser-ho si és que volem ser. 

Tot i tenir-lo ben a prop, feia molt de temps --molts anys, de fet-- que no ens acostàvem al Campello, terra (i mar!) especialment estimada per tants records com hem anat deixant-hi temps enllà, i on a banda de “mediterraneïtzar-nos” una mica, que aquest últim estiu hem tingut la nostra mar bastant abandonada, abellia visitar (o re-visitar) dos indrets que ho mereixen sobradament: la torre de guaita que diuen de la Lloma de Reixes o del Barranc d’Aigües, pendent com tantes altres d’una intervenció que garantisca la seua pervivència, i el cabdal jaciment de la Illeta dels Banyets, a hores d’ara afortunadament museïtzat i testimoni, com s’ha dit abans, d’una història que no es pot entendre sense comptar amb el paper d’una mar travessada mil vegades per persones, idees, invents, ferramentes, plantes, animals, déus i dimonis. Visites, per cert, amb un oratge de tot menys tardoral; i no seré jo qui parle de “bon temps”.