Ruïnes (relats conjunts)

--És cert: la majoria de la gent hi veu tristesa i decadència, vestigis d'èpoques passades que han acabat sucumbint davant la força inexorable del temps i la natura. A mi, en canvi, les ruïnes em fan pensar en tot el contrari. Hi veig en elles una fèrria voluntat de permanència; admire la seua tenacitat per sobreviure, per no deixar-se abatre definitivament per l'oblit. Si, potser em diràs que ara només són una relíquia, un vague reflex d'allò que algun dia van ser, que el seu temps d'esplendor va acabar fa molt; però jo crec que, en cert sentit, aquesta esplendor no ha desaparegut, sinó que només s'ha transformat: ara es manifesta d'una forma diferent, molt més subtil si vols, accessible només a les ànimes sensibles que saben veure més enllà de les aparences. Per això els pintors i els poetes romàntics hi trobaven, en elles, una font inesgotable d'inspiració. Les ruïnes tenen una bellesa pròpia i evocadora, parlen d'experiències viscudes, de maduresa, d'històries de les quals val la pena aprendre.

--No et dic jo que no tingues raó –va respondre-li després d'una estona--. Però t'ho torne a repetir: tu ja passes dels setanta, i ella és molt més jove que tu. Així que si esperes que la cosa funcione, em sembla que necessitaràs molt més que argumentacions brillants i metàfores més o menys reeixides...

(Per a la proposta del mes de Relats conjunts)