No sabria dir per què, però de tots els castells que em queden més a mà, el de Benifallim és un dels que menys he visitat. De fet, feia molts anys --des dels temps pre-digitals-- que no m’hi acostava expressament fins l’esvelt esquenall sobre el qual va ser bastit, sembla ser que pels conqueridors feudals, encara que no s’hi pot descartar l’existència d’alguna fortificació anterior associada a l’alqueria andalusina dels Beni Halim... Atenent a l’impuls, especialment intens després d’algun viatge, de tornar a posar els peus a terra coneguda, i descansant per un temps de caminades aitaneres (vaig lliurar finalment el manuscrit abans d’Islàndia), Benifallim i el seu castell no van ser una mala opció; més encara, en afegir-ne una visita a la molt estimable vila de Penàguila i, en particular, al seu singular Jardí de Santos, al qual feia també molt de temps que no em deixava caure. Ja sabeu: quan es tracta de proximitat, tindre un bon veïnat sempre ho posa tot més fàcil. I del meu, la veritat, no me'n puc queixar.
M'agraden molt els castells però, amb la calor que fa, en sedueix molt més aquest jardí.
ResponEliminaAferradetes, Pep.
Tens tota la raó, Paula: encara que aquest no té l'accés massa complicat, no és temps de castells, millor deixar-los per a quan refresque. I el jardí --que per cert, va estar a punt de cremar-se fa un parell d'anys; gràcies a l'esforç de la gent que va poder parar el foc a les mateixes portes-- encara que petit i modest, és una autèntica delícia... Una abraçada i moltes gràcies!
EliminaTambé fa temps que no em deixe caure per eixos llocs, tal volta ho faré algun dia, que no faça calor. Querola
ResponEliminaA la tardor, Jordi, i aprofitarem per repassar algun tram que ens queda per apamar del Camí del Peix ;) Ara, millor quedar-se a l'ombra i hidratar-se bé... per dins i per fora. Salut i abraçada!
Elimina