Quan es tracta de viatges que organitze jo mateix, soc més aviat de decidir la destinació amb poc temps per davant, i de planificar el programa de forma minuciosa. Però des de que vaig començar a viatjar amb l’amic Pako Crestas, m’he anat acostumant a reserves fetes sovint amb notable antelació, i sobretot a no preocupar-me massa pels detalls (itineraris, allotjaments, i fins i tot material necessari), almenys fins a poc abans de començar. Una prova, diria, de la meua confiança en l’experiència i la capacitat de Pako i, molt particularment, en la seua demostrada habilitat per a superar imprevistos i situacions sobrevingudes que no són excepcionals en el tipus de recorreguts que ens sol proposar. És sense dubte per això que, quan poc abans d’agafar l’avió cap a Reykjavik ens va assabentar que l’agència local no ens podia traslladar --pel mal estat de la carretera d’accés-- fins el punt d’inici del que havia de ser el nostre recorregut a peu, no solament no em vaig preocupar massa; també me’n vaig adonar que, malgrat els mesos transcorreguts d’ençà que havia decidit anar a Islàndia, pràcticament no sabia res dels nostres plans, més enllà de que es tractava de caminar cinc dies, en règim d’autosuficiència, pels extraordinaris paisatges d'un país al que, per moltes raons, feia massa temps que tenia a la llista de pendents.
Landmannalaugar, el lloc al què no ens podíen portar, constitueix el
punt de partida d’un dels itineraris senderistes més interessants i freqüentats d’Islàndia. La ruta, coneguda com a
Laugavegur (“Camí de les fonts termals”, nom que se li va posar quan es va obrir el 1978 i que comparteix amb un
popular carrer de Reykjavik), transcorre per les terres altes de l’interior islandès al llarg de cinquanta-cinc quilòmetres que poden cobrir-se en quatre o en cinc jornades. Oberta al públic entre mitjans de juny i mitjans de setembre, quan els vials d'accés estan lliures de neu, compta amb refugis gestionats per l'
Associació Turística d'Islàndia al final de cada etapa, i la possibilitat d’acampar junt a les instal·lacions d'aquests. Des del final de la ruta, a la vall de
Þórsmörk, hi ha la possibilitat --que també contemplàvem en el nostre cas-- d'enllaçar amb un altre recorregut, el de
Fimmvörðuháls ("Coll dels cinc mollons"), amb vint-i-dos quilòmetres més i dues etapes que ens haurien de dur, després de superar un desnivell notable, fins a la famosa cascada d'
Skógafoss. La idea, en tot cas i com s'ha dit, era fer el trajecte complet carregant a la motxilla amb tot allò necessari, incloent-hi doncs menjar, tendes de campanya i la roba adequada per a un oratge amb fama d'imprevisible.
Òbviament, i atenent al caràcter lineal del nostre recorregut, la impossibilitat d’accedir fins al punt d’inici representava un greu entrebanc, que només podia resoldre’s --si més no en part-- tractant d’arribar amb vehicle fins a algun altre punt de la ruta a partir del qual reprendre el trajecte original. I això és el que, almenys en teoria, vam tractar de fer: arribar amb dos taxis tot-terreny, que ens van assegurar que podien fer-ho, fins al refugi d'Álftavatn, junt al llac del mateix nom i punt final de la que hauria estat la nostra primera etapa a peu. El cas és que ni els taxis eren el què ens imaginàvem --només dues furgonetes convencionals, això si, amb tracció a les quatre rodes-- ni el camí ens va donar moltes opcions. Per no fer-ho massa llarg, ho deixarem en què després d'unes quantes hores transitant lentament i penosament per la
carretera de muntanya F210, coneguda com a
Fjallabaksleið Syðri, i quan ens faltaven més de trenta quilòmetres per arribar a la nostra destinació, vam acordar amb els nostres voluntariosos conductors afganesos donar per acabat l'intent; ells van girar cua per tornar a Reykjavik, i nosaltres vam decidir aventurar-nos per tractar d'arribar a peu fins a Álftavatn tan prompte com poguérem. Al remat, portàvem damunt tot el que necessitàvem, les forces --i els ànims-- encara intactes, i llum disponible pràcticament al llarg de les
vint-i-quatre hores del dia... i de la nit. No ens va fer falta recòrrer molt de camí per confirmar que la possibilitat d'arribar fins on preteníem amb aquests vehicles era totalment irreal.
Assolir finalment el nostre nou objectiu va consumir el que quedava de la primera jornada i la totalitat de la segona. Discorrent sempre entre paisatges imponents, l'única dificultat del caminal que anàvem resseguint eren els diferents cursos d'aigua, alguns d'ells de certa rellevància, que calia travessar a gual amb la consegüent (i repetida) operació de posar-se i llevar-se botes. Precedida per un pas de riu --el de la vall on conflueixen els corrents del Laufalækur, el Ljósa i el Markarflót-- un poc més compromès per extensió i cabal i on l'acostumada arromangada de camals va resultar clarament insuficient, l'arribada al preciós paratge d'Àlftavatn i el seu refugi va suposar una alegria, i també un cert alleujament. Al remat, havíem perdut una jornada respecte a l'itinerari inicialment previst, i no tindríem ocasió de conèixer una zona reputada per les seues llacunes termals i les acolorides muntanyes de
riolita; però havíem pogut recuperat el trajecte original, i la caminada per arribar fins ací havia estat, sense cap dubte, una experiència difícil d'oblidar.
Després d'un inici tan intens, i a desgrat de la distància acumulada, la pluja ocasional i el pes que carregàvem, les dues etapes restants del Laugavegur van discórrer plàcidament, o almenys així m'ho va semblar. La primera, entre Álftavatn i Emstrur, per impressionants planures de neu i lava, travessades per impetuosos torrents i amb el premi final del canyó de Markarfljótsgljúfur. La segona, entre aquest últim refugi i l'agradable campament de Básar, deixant progressivament enrere l'esquerpa però imponent tundra àrtica que ens havia acompanyat pràcticament des de l'inici de la nostra caminada, per obrir pas als bosquetons de bedolls que, junt amb aquella, constitueixen la
vegetació característica de la major d'Islàndia. Un canvi de paisatge --Básar es troba notablement més baix i a prop de la mar que els llocs des d'on veníem-- que va anar acompanyat també d'una presència humana molt més evident i que contrastava amb els dies anteriors, en què a penes vam compartir trajecte amb uns pocs grups de caminants. La part bona d'estar més a prop de la
civilització: poder fer-nos unes cerveses, a preu nòrdic però còmodament asseguts: em tem que al refugi de Langidalur, a prop del final de la segona etapa, ens vam fer notar una mica. Però calia agafar forces, perquè després d'acabar amb el
camí de les aigües termals, encara ens quedava per davant el dels
cinc mollons; i la veritat és que això mereix ser contat a banda.
Ja sabeu que, sense perdre l'esperança de que aquestes ressenyes de viatges vos puguen resultar d'alguna forma vagament interessants, a mi em van molt bé com a recordatori de tot allò fet, vist i viscut. Així que, a banda de deixar per a una pròxima entrada algunes qüestions especialment rellevants del nostre recorregut (en especial, l'extraordinari grup de persones amb qui he tingut la sort de compartir-lo), no em puc estar d'afegir alguns brevíssims peus de foto: ja heu vist que els topònims islandesos són tan fàcils de pronunciar com de recordar, però millor assegurar-se per si de cas... De dalt a baix, doncs: el pic de Laufafell (1.070 m) amb el rierol de Laufalækur al davant; el sol de mitjanit arribant a Reykjavik; cavalls islandesos camí de les pastures d'estiu; un dels nostres taxis alternatius tractant d'avançar per la intransitable F210; la preciosa silene molsa (Silene acaulis), molt freqüent en tot el nostre recorregut; pisatges volcànics al voltant de la Fjallabaksleið Syðri, i el nostre grup fent camí; el nostre primer campament; paisatges de la segona jornada de marxa; passant a gual el Laufalækur mentre ens observava un escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus); vall del riu Markarfljót, un dels més difícils de creuar; muntanya de Tvíeggjar (775 m), a prop d'Àlftavatn; coll que accedeix al llac, i refugi a la seua vora; muntanyes i vall al refugi de Hvanngil, a prop de l'anterior; pont sobre el riu Kaldaklofskvisl; paisatges nevats a la plana de Maelifellssandur; el riu Innri-Emstruá; el nostre campament vora el refugi d'Emstrur, i l'espectacular congost de Markarfljótsgljúfur; paisatges volcànics a Botnar; riu Fremri-Emstruà; silene vermella alpina (Viscaria alpina) i dríada (Dryas octopetalla), flor nacional islandesa; bosquets de bedoll pubescent (Betula pubescens) a prop de Langidalur i caseta d'aquest refugi; i finalment el riu Krossá, a la Vall de Þórsmörk, junt al campament de Básar.
