Tornar a la Pica

Trenta anys després, he tornat a pujar a la Pica d'Estats. Durant aquests anys, havia tornat per aquelles valls unes quantes vegades i per diferents motius, però per unes coses o per altres no havia trobat el moment d'encarar-me de nou amb el cim. Finalment, ha pogut ser aquest agost, i a més amb l'agradable i imprevista companyia de l'amic Xavi Ródenas, que té la vida partida entre les arbredes de la Safor i els boscos del Pallars, o viceversa. Dels records de les meues primeres caminades adolescents pels Pirineus, a principis dels vuitanta --començant en Boí i acabant en Andorra després de recórrer, amb aquelles monstruoses tendes canadenques al coll, un bon grapat de quilòmetres per pistes i caminals-- potser que en diré alguna cosa més avant: estic removent àlbums i calaixos buscant algunes fotos d'aleshores, i si les trobe i aconseguisc véncer la vergonya, ja les veureu per ací, encara que només siga per recordar els amics que ja no estan i aquells dels què fa molt temps que no tinc notícies. Ara com ara, val a dir que, tret que ara hi havia molta menys neu, m'ha sorprés comprovar que els records de la muntanya que he guardat tots aquests anys, no anaven molt errats; i que m'ha fet molta il·lusió tornar a aquell cim que em resulta tan especial per molts motius. Hui, que s'acaba aquest setembre que s'ha consumit en un sospir, i amb l'estiu --i la Pica-- que van quedant ràpidament enrere, m'ha semblat un bon moment per recordar-ho. Bon cap de setmana!

Sexe en l'oficina

Una directora general es negava a donar el seu vist i plau a informes en els quals aparegueren paraules com “chochín” o “polla” (d’aigua) per considerar-les inadequades tot i l'evidència que, en aquest context, només podien referir-se al nom d’uns ocellets i no a certes parts --pràctiques però potencialment pecaminoses-- del cos humà. La providencial intervenció del corrector del word va evitar que, per un simple canvi de vocal, un alcalde rebera un ofici formal encapçalat amb la frase “Amb relació al seu escrot…” i que hauria pogut tindre conseqüències imprevisibles. El redactor de l’estudi d’impacte ambiental d’un projecte per a obrir una nova pista forestal considerava que l’obra beneficiaria a la fauna de la zona perquè tots els animalets del bosc podrien també fer servir el camí per desplaçar-se amb major comoditat: “la obra tendrá un impacto ambiental favorable porque facilitará las correrías de las zorras”, deia literalment com a conclusió. Durant molt de temps, els correus electrònics que feien referència abreviada als plans d’ordenació dels recursos naturals –PORN, segons acrònim universalment acceptat—eren bloquejats pel servidor en considerar-los “correu hostil”, fins que estranyats perquè els missatges no arribaven a la seua destinació, vam saber que se’ns considerava sospitosos d’activitats il·lícites en horari laboral…

Si, ja sé que direu que sempre estem pensant en el mateix, però no negareu que ens ho posen en safata. I la moreneta de la cinquena, que sabreu perdonar-me però cada dia que passa diria que està més bona… Auxili, estem rodejats!

Per si interessa: tret de la "moreneta de la cinquena" --que en realitat podria ser també rosseta i de qualsevol altra planta-- tots els casos són absolutament verídics. I algun altre que me'n deixe per a més avant...

Etimologia

Va ser el primer arbre nou que hi vaig plantar, molt poc després d'arribar a la casa: un mascle esquifit a qui una tardana gelada de març (no és aquesta la millor terra per a aquests arbres, amants dels hiverns suaus i la vista de la mar) havia deixat tan espatlat que el viver, que el donava pràcticament per mort, quasi ens el va regalar. Però va sobreviure, a aquell i a molts altres hiverns, i a hores d'ara ha esdevingut un arbre cepat i esponerós que ens ombreja els estius i que cada setembre escampa per tot el patí l'olor peculiar i un poc càustica de les seues flors, mentre una munió d'abelles aprofita entre les seues branques el que potser serà l'últim esclat d'abundància abans de les estretors de l'hivern. Seguiré dient-li també tardor, fins i tot i si es presenta autumne o santmiquelada; però aquests dies, com cada any per aquestes dates, el garrofer que presideix el pati em recorda com li escau, a aquesta estació acabada d'encetar, el nom de primavera d'hivern...

Tardor, de nou

Cauen les borses, i els sinistres adoradors de Cthulhu ens ho presenten com un signe funest que exigeix sacrificis, per bé que jo, que sóc un ignorant i un descregut, mai no he aconseguit entendre perquè m'ha d'afectar un assumpte que en apariència només hauria de preocupar a aquells qui hi especulen de forma més o menys temerària amb els diners, i de qui per cert no recorde haver rebut cap detallet quan en guanyaven a cabassos. Cauen els satèl·lits, no se sap molt bé encara si en Xile, en Nova Guinea o en algun altre punt immensament improbable a priori, tot i que una ullada a algunes de les trajectòries que sembla que seguirà l'UARS abans d'estavellar-se no resulta, ara i ací, molt tranquilitzadora. I van caient també molts ànims, que el temporal està fent-se llarg i no mostra cap simptoma de voler amainar aviat, i fins i tot les persones més avesades a navegar incerteses necessiten saber que en algun punt, per remot que siga, hi espera un port segur i abrigat on recuperar forces i reparar velams.

Fa no res que hem entrat, de nou, en la tardor, que és aquella estació que els americans, que com tothom sap són gent espavilada, anomenen precisament fall. I ja es veu que, de caigudes, anem ben servits fins i tot en aquestes primeres hores, encara que no siguen les que podriem esperar d'un món civilitzat i en calma: ni les temperatures, ni les pluges, ni les fulles semblen haver-se donat pel moment per al·ludides. Almenys, tractant-se d'elles, podem estar raonablement segurs que és només qüestió de temps. La setmana que ve, potser...

No emprenyem, per Tutatis

Amb certa sorpresa m'assabente, per la premsa, que la NASA preveu que el pròxim divendres (dia més, dia menys) caiguen a la Terra les restes del satèl·lit UARS, un enginy llançat amb finalitats científiques el 1991 i que va deixar d'estar operatiu l'any 2005. Des d'aleshores el satèl·lit, que fa aproximadament la mida d'un autobús, ha anat girant en òrbites cada vegada més pròximes fins que finalment acabarà precipitant-se d'ací uns dies sobre la superfície terrestre. Segons diuen els especialistes, les restes de l'aparell --si fa no fa, unes sis tones de ferralla-- es desintegraran en la seua majoria quan travessen l'atmosfera; però es calcula també que almenys vint-i-sis "grans peces" de l'aparell podrien suportar sense destruir-se les grans temperatures que es produiran en la reentrada, i acabar impactant en algun lloc indeterminat. I és ací on, amb la notícia a la mà, es donen algunes dades que poden ser si més no inquietants: tot i que s'espera poder ser molt més precís a mesura que s'aproxime el moment de l'impacte, ara com ara la situació d'aquest s'ubica en algun lloc entre els paral·lels situats a 57 graus a nord i sud de l'equador; és a dir, més o menys des del sud de Groenlàndia fins a la Patagònia. I, d'acord amb això, la NASA estima que la probabilitat de què algun fragment afecte a persones és molt remota: 1 entre 3.200, diuen.

Mai m'ha preocupat especialment que el cel em caiguera sobre el cap, tot i que des que vaig llegir "Maleït karma" que no les tinc totes amb mi. Però no he pogut deixar de recordar, en llegir la tranquilitzadora probabilitat que fa servir la NASA, algunes altres xifres d'aquelles que de tant en tant se citen com a curiositat per tal d'il·lustrar com de difícil resulta que et passen certes coses. I clar, tenint en compte que la probabilitat que et toque la grossa de Nadal és d'1entre 14.500.000; d'encertar una travessa de quinze, d'1 entre quasi 5.000.000; de que et caiga un llamp a sobre en algun moment de la vida, 1 entre 3.000.000; o la de trobar a la dona perfecta --segons el matemàtic Peter Backus-- d'1 entre 285.000, no sembla que una entre tres-mil dues-centes resulte tan improbable com diuen... en apariència. Tampoc se m'han donat mai massa bé les matemàtiques, però si no ho he entés malament, la xifra en qüestió ve a representar la probabilitat que una peça del UARS caiga sobre una persona en general. Per tal de d'esbrinar la probabilitat que aquesta persona siga una en particular --jo mateix, posem per cas-- caldria multiplicar-la per la població total estimada en el rang geogràfic en què pot produir-se la caiguda del satèl·lit: a hores d'ara, posem uns cinc-mil milions d'ànimes. La qual cosa vindria a ser, aproximadament, una entre setze bilions (o, si ho preferiu, un 0,0000000000000625 %). Diga el que diga la notícia, molt millor, sense cap dubte.

De totes formes, tenint en compte que això del càlcul de probabilitats no ha estat mai una de les meues especialitats, i a l'espera que alguna ànima bondadosa m'aclarisca si vaig molt errat amb les meues estimacions, he decidit prendre mesures complementàries per evitar sorpreses inesperades. I per això, a banda de seguir amb especial interés les informacions actualitzades que vaja facilitant la NASA sobre el lloc on finalment es produirà l'impacte, el mateix divendres li faré un generós sacrifici a Taranis, Tutatis i Belenos; probablement --i a falta d'un senglar-- una bona torrada de xulles. I, per a més seguretat, vigilaré de no estar a prop de Carlos Sainz. Només per si de cas.