Lapsus linguae

És ben sabut que bellesa i crueltat s'avenen sovint, i totes dues havien assolit, en aquella Bruixa, extrems igualment excepcionals. Segons la legenda, transmesa de boca en boca des de temps immemorials, cap mortal podia resistir-se a l'influx del seu cos perfecte, màgicament modelat a còpia de conjurs i pocions, i font --contaven-- de plaers indescriptibles. Moguts per aquesta promesa, homes bells i valerosos de tot el Regne mamprenien l'àrdua travessia que els portaria, si no deixaven la vida pel camí, fins el llit de la malvada i voluptuosa dama. També sabien, però, que el major risc que haurien d'afrontar en aquesta empresa era la pròpia Bruixa, amant àvida i exigent que no perdonava la incompetència, la premura o la ineptitud. El càstig, per al pobre desafortunat que no estiguera a l'altura de les circumstàncies, era tan cruel com inapel·lable: quedar convertit per sempre més en un miserable gripau. Tal i com estava passant-li, a ell, ara mateix.

Estava sent transformant en un amfibi, i no sabia ben bé perquè. És cert que, com a amant, no havia estat la seua millor nit; però a canvi, havia estat realment brillant recitant poemes, proposant converses i explicant tota classe d'històries i rondalles a la Bruixa. I ella, incomprensiblement, s'havia anat indignant cada volta més fins que, amb els ulls plens de fúria, va llançar-li la terrible maledicció... Va ser llavors, just abans que es consumara per a sempre la infausta metamorfosi, que en un últim i fugaç rampell de lucidesa va comprendre que l'enigmàtica advertència de la qual també parlava la legenda ("i, si tota la resta fallara, busca en la llengua recer i salvació") no es referia exactament a l'idioma.

Imatge de la xarxa