Es molt probable que
Eliot tinguera raó i el nostre destí, després de tota exploració, siga arribar finalment al lloc des del qual començàrem a caminar. Però fins que arribe aquell moment, hi ha encara molt per conéixer, i sovint es troba tan a prop que només un parell de dies donen per a molt. Especialment, quan tenim la sort que ens ajude a descobrir-ho algú que sap molt bé què és allò que ens emociona; i amb la sort, també, de no haver de triar entre les neus de Tramuntana o els tamarigars de vora mar, perquè dels uns als altres només hi ha una mirada de distància. Potser, la mateixa separació que hi ha entre l'inici de totes les nostres exploracions i el seu final, quan tornarem al punt de partida per provar de conéixer-lo per primera vegada.
He de reconéixer que, segons com es miren, entrades com aquesta poden semblar un poc estufades o, fins i tot, vagament exhibicionistes. No hi he pogut pensar molt, capficat com estic pel tràngol que està passant el pobre Inaki Urdangarin i profundament preocupat per com afectarà, tot plegat, la imatge de la família reial i de la monarquia espanyola; però ja vos dic que res més lluny de la meua intenció. Si que és cert, però, que amb el temps m'he habituat a aprofitar d'aquestes planes el que tenen de dietari, i que em va bé fer-les servir com un magatzem d'imatges i impressions per si la memòria curtejara. És per això que, tot i que no crec que oblide fàcilment aquests dies a Mallorca, completaré la crònica tot recordant(me) que les més recents manifestacions contra les retallades dels serveis públics, dissabte passat, van tornar a omplir els carrers del País i que, segons m'han contat i si més no a València, ha estat una de les més concorregudes que es recorden. I també que el cap de setmana que va començar a peus del Puig Major va acabar a Alcoi, diumenge a boqueta nit, amb el magnífic concert que ens va regalar Feliu Ventura, de qui hi ha tants versos a manllevar que no sabia per quins decidir-me...
No es poden apagar les ones
si ens queda la cançó
per fer-nos poble.
La nostra llengua és el nostre transport.
Una entrada molt bonica, tant per les imatges comper les teues paraules com pels versos.
ResponEliminaUn plaer.
"...Has fet un pont amb mots que em fa sentir-te aprop...". L'escric de memòria, potser l'erre. Unes fotos precioses, de veritat. I una entrada plena de consciència. Jo també vaig lamentar no ser a Vlc més que de pensament, i ho estic passant malament amb el pobret de Furtangarin XD
ResponEliminaT'explicaré. Tinc la sort de tenir un amic amb el qual cada any intentem quadrar les agendes i escapar-nos uns dies a fer muntanya (entre setmana, a poder ser).
ResponEliminaHem trescat des d'Aigüestortes, als Ports, al Pre-Pirineu català i fins a Tramuntana.
Doncs els quatre dies que vam fer de ruta per Tramuntana, ara farà ja tres anys, van ser dels més inoblidables que hem fet plegats.
Camins solitaris, espectaculars vistes sobre el mar, anècdotes fantàstiques, guardes de refugis genials... una illa meravellosa.
No sé si ens vam conèixer més a nosaltres mateixos, però estem molt segurs que vam compartir, ell i jo, una experiència humana, excursionista i de país meravellosa!
Una volta més, moltíssimes gràcies, novesflors :) La veritat és que, quant a trobar imatges boniques, Mallorca ho posa ben fàcil...
ResponEliminaJo diria que és exactament així, Cinderella. M'ho va fer passar molt bé, el Feliu (i, a més, exercint de socarrat). I l'Iñaki, ja veus quin disgust per a la familia... Vaig estar a punt de deixar la serra i acostar-me al jutjat de Palma per donar-li un poc de carinyo ;) Salut! (i endavant amb la #primavera valenciana, i amb totes les primaveres que calguen)
ResponEliminaTens raó, porquet: poder gaudir al mateix temps de la muntanya i d'una bona companyia és una sort i un plaer que convé conrear sempre que es puga.
ResponEliminaQuant a Tramuntana, jo encara vaig fent tastets, però tinc pendent fer la travessa completa tan bon punt puga quadrar agendes, també. I amb el que vaig veient --i el que em dius tu, i tots els que hi han anat-- no deixaré passar molt de temps. Crec que ho hem comentat alguna volta, però és totalment cert: com més conec les Illes, més em fascinen --i més ganes tinc de seguir coneixent tot el que amaguen, que és molt.
I Penyagolosa, que encara no he concretat... He de seure ja i fer una proposta per veure si va bé. Però t'assegure que no se m'oblida ;) Gràcies i bones caminades!
No és tant important el punt de partida ni el punt final com el camí que anem fent.
ResponEliminaCert, Colometa: a més, i com diu Eliot, sovint el punt de partida i el punt d'arribada són el mateix; és precisament el camí que s'ha fet entre l'un i l'altre el que ens enriqueix i fa que ens semblen diferents... Mai està de més recordar-ho, però potser més encara en aquests temps en els què dissenyar itineraris és especialment complicat. Gràcies i endavant!
ResponElimina