els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.
Vicent Andrés Estellés
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.
Vicent Andrés Estellés
Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!
Crec que anem camí d'esdevenir també, nosaltres mateixos, uns trencapedres, no? Bon viatge i feliç primavera !
ResponEliminaEm quede amb el que has escrit amb lletra inclinada.
ResponEliminaBon cap de setmana!
No tens insecticida per a acabar amb eixes males herbes que són alguns polítics? Sovint el Medi Ambient ens dona les respostes. Feliç cap de setmana a les illes, sempre fent enveja, xé! :)
ResponEliminaNo tens insecticida per a acabar amb eixes males herbes que són alguns polítics? Sovint el Medi Ambient ens dona les respostes. Feliç cap de setmana a les illes, sempre fent enveja, xé! :)
ResponEliminaAquest consol és, però, una mala herbota, que tot ho compodreix. No li donis records de part nostra.
ResponEliminaEl problema amb la raça de cònsols és quan et lleven les ganes de gaudir del que més t'estimes.
ResponEliminaJo també em quedaré amb la lletra inclinada, hi ha tant desànim pertot arreu...
ResponEliminaPotser sí que tenim poca esperança però la poca que ens queda l'hem de fer servir per a seguir admirant allò que ens envolta (excepte cònsuls i fills de puta), seguir lluitant per allò que creiem i seguir creient en aquells que ens il·luminen el camí.
ResponEliminaQue tinguis un bon jorn!
Em tem que si, Jesús; però ens aferrarem a qualsevol escletxa, i en acabar-se aquesta maltempsada potser que florirem i tot... Gràcies i bona primavera també per tu!
ResponEliminaTambé amb els versos d'Estellés, imagine: com que dius inclinada... Gràcies, Jp, salut!
ResponEliminaQuasi millor algun sistema biològic, Cinderella: tot és encertar amb el predador escaient per mantindre'ls a ratlla. Però ja es veu que caldrà seguir provant...
ResponEliminaM'has fet pensar en un amic que, fa molts anys, defensava que aquest país només podria apanyar-se mitjançant una "riuada selectiva" que s'emportara --només-- la gentola. El problema, clar, és quí fa la tria... Gràcies, salut (i mira qui parla d'enveges viatgeres ;)
Jordi, aquest ve sent tema de conversa habitual en les meues escapades mallorquines: a tot allò que tenim en comú la gent de les dues vores del Canal d'Eivissa, s'ajunta ara la banda de "cònsols" que ens governa a uns i altres: tallats pel mateix patró. Ni records, ni perdó per aquests botiflers traïdors i ignorants...
ResponEliminaÉs cert, Vicicle, aquest és un perill real, però no deixe de repetir-me que no ens ho podem permetre: ja que sembla clar que ens han de fotre en tantes coses, almenys que no ens furten allò que més ens estimem, ni les ganes de gaudir-ne. Salut i endavant!
ResponEliminaTens raó, novesflors, i el mal és que massa sovint sembla que el desànim és inevitable. Però també sembla impossible viure en un petit badall de la cinglera, i fins la roca més dura té alguna escletxa per aferrar-se. Salut i gràcies!
ResponEliminaMoltes gràcies, porquet. Així ha de ser, necessàriament: admirar, lluitar i creure, no renunciar mai a l'esperança per més cònsols i pro-cònsols que ens barren el camí. La seua raó es va desfent, la nostra és força creixent... Salut!
ResponElimina