A la deriva

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

Vicent Andrés Estellés

Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!

Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!