Fuster, ni més ni menys

L’home oblida sovint que només és una bestiola més, embolicada en una lluita per la supervivència, ai! “racional”. “Dominar la natura” ha estat una consigna clàssica: dominar-la a favor de l’home. Ja ho trobem al Gènesi, i ho reargumentava Marx, i Eugeni d’Ors en feia literatura protofeixista... Quan un ecòleg o un ecologista maten una mosca o un mosquit impertinent, o pretenen curar-se de malalties viròtiques, fan el que fan santament. Però, i l'"ecosistema”? Una altra història són les contaminacions “humanes”, bàsicament químiques. Quan un ecòleg o un ecologista pren l’ascensor per pujar al seu pis, ja s’agenolla davant les multinacionals de les nuclears... Jo, afortunadament, visc en una planta baixa.

Joan Fuster, "Notes d'un desficiós"

Com probablement sabeu, hui fa vint anys que ens va deixar Joan Fuster. Aquest 21 de juny és, doncs, una data especial dins aquest 2012 en què es commemoren també els cinquanta anys de la publicació de "Nosaltres els valencians" i els noranta del naixement del mestre de Sueca. Poca cosa gosaria afegir a tot el que ja s'ha dit --i se seguirà dient-- sobre la talla intel·lectual de Fuster, ni molt menys sobre la influència cabdal de la seua obra en la recuperació nacional del País Valencià --i en molts altres aspectes molt menys aparents, si em permeteu que ho diga. Si de cas, deixeu-me remarcar que a mi, ara com el primer dia que vaig obrir un llibre seu ("Poetes, moriscos i capellans", per cert), llegir Fuster em fa pensar, i molt. La qual cosa, en aquests temps en què s'esmercen tants esforços en tractar d'aconseguir el contrari --impedir que es pense; o, almenys, evitar que es pense diferent-- ja és motiu suficient per estar-li eternament agraït: pel seu escepticisme, per la seua ironia, per l'elegància de les seues argumentacions, fins i tot --només faltava-- quan no puc dir que hi estiga d'acord. Per cert: jo, a València, visc en un cinquè pis... sense ascensor. Però no va ser res premeditat.