He començat, tenint en compte que és divendres i en estricte compliment del propòsit b) de l'entrada anterior, pensant en alguna cançó que em vinguera de gust, la qual cosa m'ha dut --no sense algunes vacil·lacions-- a Knopfler i la seua estimulant Why Aye Man. Per tal de refrescar la memòria, he fet una volteta per la lletra de la cançó --economic refugees / on the run to Germany-- i pel seu peculiar títol que és, segons sembla, una salutació col·loquial pròpia del dialecte geordie del nord-est d'Anglaterra. Des d'ahi, he passat al disc del qual forma part, editat el 2002 i titulat The Ragpicker's Dream. Sempre m'ha agradat la portada d'aquest disc, dissenyada sobre una coneguda fotografia d'Elliot Erwitt, i per això he decidit resseguir un poc més aquest ramal del camí, gràcies al qual he sabut que la imatge en qüestió, que representa al també fotògraf Robert Frank i la seua companya Mary, va ser feta en una casa de València el 1952. I des d'ací he imaginat que, potser molt a prop d'aquella mateixa casa, un jove Estellés escrivia els poemes de la "Ciutat a cau d'orella", ignorant que en aquell mateix moment, en una lluminosa cuina, dos joves americans sentien que no hi havia a València dos amants com ells... I, vist el punt de partida i el punt d'arribada, m'ha semblat que, com a recorregut per a aquestes hores d'un divendres, ja era més que suficient. Bon cap de setmana!
No puc estar-me de fer constar que, malgrat la suposada "intervenció" a la Generalitat Valenciana (com si no estiguérem prou intervinguts des de fa més de tres-cents anys...), els rumors d'imminent i desmesurat acomiadament de treballadors públics en la meua rodalia immediata, i d'haver assistit a dues manifestacions multitudinàries --a València i Alcoi-- en només vint-i-quatre hores, m'he mantingut relativament fidel al meu propòsit inicial pel que fa al blog. Veurem molt em dura la determinació.
Per cert, un bon amic molt aficionat a la fotografia m'indica que, segons la Wikipedia, Robert i Mary Frank --la parella de la foto-- es van separar el 1969. La qual cosa, és clar, no vol dir res més que la felicitat cal agafar-la quan passa i mentre dure.
Mentre escolto Mark Knopfler, m'enduc la imatge que tens a la barra lateral "Enllaçats" jo també la posaré.
ResponEliminaBon cap de setmana, Alfred!
Gràcies, Carme! La vaig agafar del blogNeva dins el vidre; en tindre més informació dels actes previstos per al 26 de setembre, els enllaçaré també. Salut!
EliminaEscoltar de nou aquest tema ajuda a millorar una mica l'estat psíquic. Gràcies per les anècdotes referents a la foto, el disc i en Mark.
ResponEliminaÀnims!
Gràcies a tu, Màrius. Knopfler sempre senta bé quan es tracta d'animar-se --i aquesta cançó, encara més. Salut i endavant!
EliminaEmocionant entrada, amic. M'agrada, i compartist, el teu sa i benintencionat propòsit de fer bondat en aquest bloc, bondadós per naturalesa, d'altra banda, encara que hi portes maldats també). Però m'ha fet pensar aquesta última entrada, i crec que, gràcies a tu, m'he reafirmat en un fet que m'acompanya des que m'entretinc fent literatures. I és que la nostra vida no seria el que és sense les contradiccions i sense els contrastos. I a mi, veure aquesta foto de la portada del disc de Knopfler, escoltar-lo (quin geni irrepetible!), les postguerres d'Estellés, les manifestacions multitudinàries, els pèncols que ens condueixen a la deriva..., i nosaltres, avant peti qui peti, enllaçats! La barreja de tot això és tan potent que jo et pregaria que no ens privares ni de les penes ni de les alegries. Saps allò de "perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa"? Doncs això, amb les flors i amb les guerres. Conscients i compromesos. Salut!
ResponEliminaCrec que t'ho he dit ja alguna volta, i si no ho faig ara, Maria Josep: per comentaris com els teus val la pena mantindre un blog com aquest. Tens raó: penes i alegries són tan inseparables que sovint només són manifestacions diferents d'una mateixa cosa, estats diferents de la mateixa matèria. I totes dues ens fan sentir vius i avançar, que al remat és del que es tracta. Amb les flors i amb les guerres, sempre endavant. Moltíssimes gràcies i una abraçada!
EliminaBona música per una nit de dissabte.
ResponEliminaEstupenda foto com la seva història.
Genial l´esforç per mantenir el propòsit,
encara que els esdeveniments ho posen més difícil.
Molt bona nit...una aferrada.
Ben difícil, lluna: hui, de nou, les flames i el fum... Però mentre tinguem música i històries, no defallirem. Moltes gràcies i una abraçada!
Elimina