De la primavera m'agrada tot, tret de quan comença. Serà cosa de l'astènia, dels bioritmes o ves a saber de què, però no hi ha any que aquests primers dies de la nova estació no se'm facen bastant més pesats del què voldria. Enguany, a més, als meus habituals desassossecs de temporada s'hi afegeixen altres neguits acabats d'adquirir, alguns significatius --els pares es fan majors, i hi ha diagnòstics que no per esperats resulten menys dolorosos-- i d'altres que, sense passar de simples incidències sense més rellevància, contribueixen a embolicar uns ànims amb clara tendència a la inestabilitat. Una d'aquestes incidències: a partir de demà, a la faena, deixem l'edifici que hem ocupat des que es va crear l'aleshores Conselleria de Medi Ambient el 1993, i ens traslladem a allò que han anomenat --ja sabeu com els agraden els noms pomposos i grandiloqüents-- "Ciutat Administrativa 9 d'Octubre". Per a nosaltres, però, és simplement "la presó"; no perquè esperem unes condicions de treball especialment dolentes (de fet, qui ho ha vist diu que no està malament del tot) sinó perquè el complex ha estat construït sobre el que va ser la Presó Model de València. El cas és que, durant aquests últims dies, i fins que hui ens han donat ja per clausurats els ordinadors, hem hagut de compaginar com bonament hem pogut el treball habitual amb l'inevitable trasbals d'una mudança de grans dimensions. Demà es consumarà finalment el trasllat, i a partir de dimarts que ve comencem una nova etapa que no espere ni millor ni pitjor que la que donem ara per tancada, però que, en tot cas, sempre tindrà l'al·licient de la novetat. Confie que amb això, i amb el cap de setmana llarg que hi ha pel mig, els meus capritxosos bioritmes vagen recuperant una relativa calma, perquè una volta començada, de la primavera m'agrada tot...
Potser en altre moment de l'any hauria tractat de reflexionar sobre els motius que, més enllà de l'evident cinisme, la hipocresia i la misèria moral i intel·lectual, porten a certs elements a acusar als demés d'allò que ells (i elles) practiquen de forma sistemàtica i premeditada. Però a hores d'ara, tot el que puc dir és que cada volta que escolte o llisc a algú del Partido Popular --o algú de qui els recolza, anima o justifica-- parlar de "acoso", "terrorismo" o "adoctrinamiento", m'envaeix una immensa i insuperable sensació de fàstic. Com diria el mestre Estellés, que ens va deixar hui fa vint anys: "Hi ha molt de fill de puta, fills".
 |
| Imatge de La Vanguardia. |
Jo no soporte la primavera, ja veus, però tranquil de segur que passa, l'astènia primerenca, vull dir, els fills de puta no passen ni disminueixen, fills.
ResponEliminaJo crec que allò que em guanya de la primavera és l'exuberància botànica, Enric; d'alguna forma, doncs, no deixa de ser deformació professional. Gràcies que --almenys pel moment-- no sóc al·lèrgic (al pol·len, perquè als fills de puta cada volta els en tinc més...). Salut i una abraçada!
EliminaAlfred, em sap greu el que dius dels teus pares. Ànims.
ResponEliminaD'altra banda, espere que aquesta "presó" siga més habitable com a lloc de treball que la que deixeu.
I sí, tenia raó el poeta, n'hi ha molt de fill de puta solt, sense presó a curt termini, i sembla que tampoc a llarg. Salut.
Moltes gràcies, Vicicle. Açò no ha fet més que començar, però ja ho passàrem amb la meua àvia --ara és ma mare qui està malament-- i sabem com pot arribar a ser de dur. Qüestió de paciència, en tot cas, i de tractar que dins de tot estiga el millor possible.
EliminaQuan vaig haver d'anar a treballar al Cabanyal --jo vaig començar a Blasco Ibañez-- vaig tindre la impressió que em duien a un lloc inhòspit i abandonat del món: Serreria encara no estava oberta al trànsit... Amb el temps, he arribat a estimar-me molt aquell barri, fins el punt que m'hi he quedat a viure a prop. De Nou Moles a penes conec res, però espere que també li trobarem aviat les coses bones. I tan de bo arribe prompte el dia que uns quants fills de puta, de tots els que pul·lulen pel país, ingressen en la presó; en la de Picassent (com a mínim), evidentment. Salut i endavant!
A més de la maldat de la què parles, 'el' problema (un de tants) és que molts pretesos líders són greument irresponsables en atiar el foc de l'enfrontament social des d'una posició de privilegi i de teòrica direcció (més aviat desdirecció) de la societat.
ResponEliminaSalut i a fruir de les noves fulles i flors.
És cert, Jesús. El dubte que em queda sempre és si aquesta 'irresponsabilitat' deriva simplement de les seues limitacions, o si --com m'incline a pensar-- forma part més aïnes d'una estratègia conscient i meditada per a refermar precisament la seua posició de privilegi: en el fons, la desracionalització (la "hooliganització") de la política, que és el que en aparença promouen amb aquestes actituds, els beneficia sobretot a ells i als seus. I reconec que, de vegades, costa mantindre les ganes de rebatre'ls amb arguments, i no d'engegar-los directament a pastar fang.
EliminaSalut i moltes gràcies!
sap greu això dels pares, coratge !
ResponEliminaespero que la mudança sigui lleu i et dono la raó en Vucent tenia tota la raó molts fills de sa mare....a mi si em van adoctrinar i van ser amb la formacion del esperitu nacional franquista i no vaig poder defensar-me
Bona setmana malgrat tot!
Moltes gràcies, Elfree! Quant a la mudança, crec que el pitjor ja ho hem passat, i segur que l'adaptació serà ràpida i sense majors contratemps. Espere.
EliminaTambé jo vinc de l'adoctrinament pur i dur: encara dec tindre per alguna caixa els llibres d'"Educación Cívico-Social", crec recordar que en deien. Però fins i tot en aquells temps, vam tindre la sort de trobar professors --inclosos alguns rectors-- que ens van ajudar a obrir els ulls sobre moltes coses... No és estranya la seua fixació malaltissa amb l'ensenyament i els ensenyants: saben tot el que es juguen si se les han de veure amb ciutadans i ciutadanes crítics i conscients. Salut i moltes gràcies!