Pel Moncayo

Ja ho he dit altres vegades: haver de renunciar a fer un cim sempre fa una mica de malícia. Hi ha, però, diversos factors atenuants, que fan més passadora la inevitable sensació de contrarietat que ens queda quan això passa. El primer, indiscutiblement, té a veure amb les condicions en què es troba la pròpia muntanya a la qual es pretenia ascendir: ens deien, a peus del Moncayo, que feia anys que no es veia a la zona una nevada com aquesta, i la veritat és que el simple fet de poder arribar a Añón divendres a la nit ja va ser tot un èxit, tenint en compte que, poques hores abans, l'autovia estava tallada en Barracas i Paniza, i que fins i tot per accedir al mateix poble hi havia dificultats. No comptàvem, però, que també les carreteres i pistes forestals que permeten aproximar-se a la muntanya es trobarien al dia següent en molt mal estat, la qual cosa va fer que, en començar a caminar dissabte, el matí es trobara ja ben avançat.

Amb tot, i malgrat la gran quantitat de neu tova que anàvem trobant serra amunt --seguir les petjades dels muntanyers que ens precedien a penes impedia que ens estacàrem, de vegades fins el genoll--  vam arribar sense problemes fins l'espectacular circ de la Hoya de San Miguel. Però en començar a ascendir cap a la lloma que separa San Miguel de l'immediat circ de San Gaudioso --l'estat de la neu feia impossible qualsevol intent de pujada directa a través dels vessants de la Hoya, com és habitual quan les condicions són apropiades-- va aparèixer el vent, sempre present en aquestes altures de la serra, per fer-nos encara més difícil progressar sobre la neu. Finalment, a tocar de la cota 2.000, amb la ventada agranant la neu i esborrant la traça, i vist que estàvem a hora horada, va semblar raonable girar cua i deixar el cim per a millor ocasió.

Afortunadament, i ací entra en joc el segon dels factors pal·liatius, tots els recorreguts que vam tindre ocasió de fer per la muntanya --dissabte per les zones altes de la serra, i diumenge caminant entre els boscos, ara nus, de  roures i faigs-- ens van permetre gaudir d'uns paisatges simplement excepcionals. No coneixia el Moncayo, i a penes si havia llegit alguna cosa sobre la seua singularitat i els extraordinaris valors ambientals que alberga; però ara, després d'haver-los vist de prop --encara que haja estat de forma fugaç i sota una generosa capa de neu-- sé que he de tornar-hi ben prompte. I aquest és, finalment, el tercer dels factors a tindre en compte en ocasions com aquesta, potser el més important de tots: en voler tornar, la muntanya seguirà allí. I el cim, també.

L'amic Rafa, amb qui vaig compartir escapada junt amb Xavi --l'instigador principal-- i Júlia, em passa aquest enllaç amb unes quantes imatges més del Moncayo. I com que és un fotògraf excel·lent i les imatges ho valen, no em puc estar de posar-lo: jutgeu vosaltres mateixos.