Ruïnes

Vaig eixir buscant ametlers –enguany, la floració en terres de l'Alcoià i el Comtat està sent realment espectacular-- i, quasi sense adonar-me, vaig acabar al capdamunt del turonet, esvelt i enlairat, on els musulmans van bastir el que ara coneixem com Castell de Travadell. Castell modest, per comparació amb altres fortificacions de la comarca; però privilegiat per la seua ubicació, sobre un esperó avançat del Morro del Salt, des de la qual es domina l'estratègic Portet de Billeneta, pas necessari entre la vall a la qual dona nom el castell –la Vall de Travadell-- i la veïna i igualment recomanable Vall de Seta. I al voltant del castell, per cert, una esplendorosa població florida –és, també, una d'aquelles flors de l'hivern-- de garrofers de moro, una de les plantes més interessants de les que poden trobar-se a les nostres terres, la curiosa història de la qual (incloent-hi la seua cridanera predilecció pels castells i altres restes arqueològiques, sobretot medievals) em reserve per a un altre moment perquè paga la pena parlar-ne amb calma.

Ben poc queda, a hores d'ara, d'una construcció que, pel que se sap, pot tindre els seus orígens en el segle XII, però que va ser objecte de nombroses modificacions posteriors, sobretot després de la conquesta feudal. A penes alguns fragments de mur que es confonen amb la roca sobre la qual s'edificaren, i que segurament passen desapercebuts –ho pensava, càmera en mà, de cara al paisatge que s'albira des del turó-- per a la majoria de la gent que passa als seus peus. Gent que, com jo mateix, recorre aquests dies les estretes i revirades carreteres de la muntanya atreta pels espectaculars paisatges plens d'ametlers florits; però que poques vegades repara en el patrimoni excepcional (castells, masos, molins, bancals, pous de neu...) que s'amaga darrere d'aquesta imatge. Com tampoc sol reparar en el paper de generacions de llauradors que, des de fa segles i fins ara mateix, han anat configurant aquest paisatge que ara considerem digne de ser visitat pels seus valors estètics, però que té la seua raó de ser en l'agricultura, i que depen en última instància d'aquesta --i dels massa sovint invisibles agricultors-- per tal de sobreviure. Un paisatge que, reduït al paper passiu d'escenari per a fotos de diumenge, acabarà inevitablement convertit, com el mateix castell, en ruïnes. Fotogèniques i venerables, sense dubte; però ruïnes.

Ja n'he parlat altres vegades, però no està de més insistir: si es tracta de vincular l'agricultura amb el paisatge i els seus valors, de fer visibles als llauradors i de dignificar la seua tasca –que va molt enllà de la simple producció-- és inevitable pensar en el projecte Microvinya, que segueix obrint-se camí malgrat les dificultats i gràcies a l'empenta i l'entusiasme dels seus promotors. Si no el coneixeu, no deixeu de visitar la seua web. O quasi millor, reserveu un cap de setmana per passar-vos pel celler, visitar les microvinyes i gaudir-ne amb uns vins que parlen amb accent d'ací.