El cant del cotoliu

Deixant de banda les seues innegables capacitats canores, amb espècies com l’alosa o la calàndria que gaudeixen d’una merescuda fama per aquesta raó, potser un dels trets més significatius dels nostres alàudids és precisament la seua capacitat per passar desapercebuts. Propis d'ambients oberts i amb escassa vegetació com herbassars, brolles o conreus de cereals, d’hàbits majoritàriament terrestres i amb un plomatge marronós i en general poc aparent, arribar a veure’ls --i, en no poques ocasions, distingir de quina espècie es tracta si no és el seu cant qui les delata-- pot ser una tasca complicada per a qui només s’interessa per les aus de forma ocasional o no disposa, com és el meu cas, de material i habilitats adequades per a fer-ho. 

Potser l’única excepció dintre del grup, no per l’aspecte --tan discret com en la resta-- sinó pel seu costum de cercar per a cantar llocs relativament elevats i fàcilment visibles, siguen els cotolius: tot i que, com els seus congèneres, prefereixen per a viure i reproduir-se els espais amb poca cobertura vegetal, com els matollars esclarissats o les vores del bosc, no és estrany veure’ls enfilats en alguna branca d’un matoll o d’un arbre, llançant obstinadament a l’aire les melodioses notes del seu cant. Un cant, per cert, al qual deuen l’onomatopeic nom amb el qual els coneixem, i que ha donat lloc també a les seues denominacions en moltes llengües europees, des de la totovía castellana fins a l’eusquera pirripio, i fins i tot el nom llatí del seu gènere (Lullula) o la seua denominació francesa (alouette lulu) semblen tindre aquest mateix origen.

Per aquestes terres, on l’espècie sembla ser relativament freqüent en els hàbitats que li són propicis, fa ja algunes setmanes que els cotolius mascles, encimbellats en les seues talaies a les clarianes de pinedes i garrigues, s’afanyen a reivindicar sonorament el seu territori. Un bon moment per poder-los observar amb relativa facilitat, i per escoltar també el característic cant que ha servit per designar-los, per bé que salta a la vista (en aquest cas, potser fora millor dir a l’orella) què, quan es tracta d’onomatopeies i del so que tracten de representar, les coses poden ser molt relatives: jutgeu vosaltres, si vos sembla, si el cotoliu, quan refila, diu cotoliu, o bé totovía, lullula o pirripio...

 

Tot i que el nom de cotoliu s’aplica a hores d’ara de forma general a l’ocell que podeu veure més amunt, veig que l’Alcover-Moll hi refereix el terme al que normalment se’n diuen titelles o titetes (Anthus campestris i A. pratensis), uns ocells d’hàbits i aspecte similars als dels alàudids, encara que emparentats amb les cueretes. Ja sabeu que amb els noms populars passen sovint aquestes coses, la qual cosa justifica l'obstinació dels biòlegs per fer servir, si més no conjuntament amb ells, els noms científics. I per cert: la meua venerable i atrotinada Guia Peterson de les aus d'Europa, a la que solc recórrer amb freqüència per aquestes qüestions dels cants, diu del del cotoliu que és "un melodioso 'tuuluuiit'", amb el qual s'entremescla "un trino líquido 'lu-lu-lu-lu'". A veure si al remat tindran raó els francesos...