Probablement, la pluja que ara cau i que s'ha fet esperar arriba tard per a les matineres abelleres fosques, de les quals em sembla veure'n enguany menys que en altres temporades i que potser han acusat la falta d'aigua dels últims mesos. Els narcisos, en canvi, no semblen haver-se donat per afectats, i la seua bellíssima i esponerosa floració anticipa un any més la primavera que s'acosta. Va acabant-se l'hivern, siga com siga, i tan de bo que aquesta pluja siga un bon presagi per a la nova estació que aviat començarà, i que tot el que té la primavera de llum i renaixença acabe guanyant el seu espai pertot arreu; sobretot, allà on més falta fa. Prou de guerres, ni a Ucraïna ni enlloc, i bon cap de setmana.
Vaig parlar d'ell fa uns mesos un poc de passada, però ja vaig deixar escrit llavors que "La frontera" d'Erika Fatland, en el qual l'autora narra el seu viatge pels països --des de Corea del Nord fins a Noruega-- que comparteixen frontera amb Rússia, m'havia semblat un llibre extraordinari. L'obric de nou aquesta vesprada gris pel capítol que dedica a Ucraïna, i rellisc les històries que recull a Odessa, Crimea, Txernòbil, Kíev, Donetsk o Lviv: veus i visions (ucraïneses, russes, tàrtares....) molt diferents sobre una realitat complexa i sovint contradictòria. I ja ho vaig dir, també, l'altre dia: res no pot justificar la barbàrie d'una guerra ni els crims que s'hi estan cometent; però limitar-ne les causes només als deliris d'un tirà potser no ajuda a comprendre realment com s'ha arribat fins aquest punt. I, sobretot, què es podria fer, d'ara endavant, per a evitar que es tornara a repetir.
"Durante más de cuatrocientos años, de 1339 a 1772, Lviv perteneció al reino polaco; y de 1772 a 1918, Lviv o Lemberg, la capital del reino de Galitzia y Lodomeria, estuvo sometida al Imperio austrohungaro. Tras la Primera Guerra Mundial, dicho reino formó parte de la República Independiente de Ucrania Occidental durante unos meses, antes de que toda la región quedara incorporada a Polonia después de fuertes combates. Durante la Segunda Guerra Mundial, Lviv fue ocupada tres veces: primero por la Unión Soviética en 1939, después por la Alemania nazi en 1941, y de nuevo por la Unión Soviética en 1944. Después de la guerra, los territorios de Lviv y del este de Galitzia fueron incorporados a la República Socialista Sovietica de Ucrania y los polacos fueron expulsados. Desde 1991, durante un escaso cuarto de siglo, Lviv ha formado parte de Ucrania. Ahora aproximadamente el noventa poe ciento de sus habitantes son ucranianos.
La historia de la Europa del Este puede aturdir a cualquiera. Las fronteras han avanzado y retrocedido a través de los siglos, hay paises que han desaparecido y reaparecido, otros nuevos han surgido. Etimológicamente, la palabra "Ucrania" deriva de la preposición u, que significa "en" o "al lado de ", y kraïna, que significa "país", y que a su vez deriva de kray, que significa "periferia", "final" o "frontera". Es decir, "país fronterizo". Dado que el país es tan llano, tiene pocas fronteras naturales, por eso sus fronteras son fluctuantes, se mueven constantemente. Las fronteras actuales son de hace pocas generaciones y no fueron reales hasta el derrumbamiento de la Unión Soviética. Ahora, bajo la agresiva y expansiva política exterior de Putin, se están moviendo de nuevo".
Erika Fatland, "La frontera. Un viaje alrededor de Rusia". Tusquets, 2021
Segueixo sense entendre què fa que la gent es baralli per una terra, més enllà del diàleg i els acords entre les dues parts... potser sigui massa innocent...
ResponEliminaM'encanten els narcisos blancs.
Aferradetes, Pep.
Vull pensar --i dis-me també innocent-- que algun dia la nostra espècie serà capaç, com tu dius, de tractar de resoldre les diferències sense haver de recórrer a la violència, que habitualment el que vol dir és obligar a uns altres a que es maten entre ells per la raó (o la sense raó) que siga. Però mentre, no ens queda cal altre camí que tractar d'entendre per què ens entestem en arribar, una i altra vegada, a aquestes situacions, i la veritat és que allò que ens arriba pels mitjans ajuda poc. Pel moment, tant de bo que tot plegat s'acabe prompte: espanta pensar fins on podríem arribar, i com de prop podem estar de creuar línies que mai hauríem imaginat fa molt poc temps. I mentre, i per sort, els narcisos segueixen florint... Abraçada i moltes gràcies!
EliminaA mi també m'encanten els narcisos. A Andorra en dèiem grandalles. I aquests que no es donen per entesos que hi ha sequera, el meu agraïment més sincer.
ResponEliminaQuin desastre, la guerra! Jo tampoc ho puc entendre.
M'encantaria poder tornar a Andorra quan floreixen les grandalles, segur que el paradís (o algun dels seus compartiments) s'hi ha de semblar molt; a veure si enguany trobe l'ocasió, que ja fa massa temps ;)
EliminaLa veritat és que hem tingut un hivern molt eixut, però ja es veu que la capacitat de resistència (o d'acumular reserves) dels narcisos els ha valgut aquesta volta. I ja saps com m'alegre, sempre, de trobar-los. I no sé quina serà la flor que hauria de florir, en començar la primavera, a les planes d'Ucraïna, però tan de bo que trobe també la forma de fer-ho... Abraçada i moltes gràcies!
Totalment d'acord: "...però limitar-ne les causes només als deliris d'un tirà potser no ajuda a comprendre realment com s'ha arribat fins aquest punt"
ResponEliminaTambé pense que tampoc ens ajuda a entendre-ho el fet que ens arribe un única línia informativa de tots els mitjans de comunicació.
En fi, a veure si la floració de la primavera els aporta el seny i acaben amb la guerra.
Una abraçada
Jo també ho pense, Llum: el paper de la majoria dels mitjans en tota aquesta qüestió està sent --no puc dir que inesperadament-- totalment decebedor, quan no senzillament indignant, amb informacions com a mínim biaixades i amb una insistència desesperant en els tòpics i les simplificacions. Crec que, a aquestes altures, demanar un poc més de rigor i de profunditat en la informació, sobretot per part de segons qui, no pot confondre's amb justificar el que no és justificable, ni amb cap suposada equidistància que des del meu punt de vista no té tampoc sentit. Tan de bo, com tu dius, que amb la primavera --o amb el que siga-- ens brote un poc de seny, sobretot a aquells que tenen a la mà fer que tot açò pare per fi i d'una vegada... Abraçada i moltes gràcies!
Elimina