"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 2 d’agost de 2021

Estimar (és) un lloc


Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

Joan Margarit, "Estimar és un lloc"


Podria donar mil raons per les quals m’estime la Serrella. Però n’hi ha una que, quan ho pense, hi sol estar entre les primeres de la llista: l'extens inventari de records --amables en la seua immensa majoria, feliços en no poques ocasions-- que tenen la muntanya com a protagonista o escenari. Ahir, com tantes altres voltes des de fa ja molts anys, vaig tornar a caminar les seues sendes, i hi vaig tornar a pensar, en tot això: si, com deia Margarit, estimar és un lloc, la Serrella ha de tindre, en el meu atles personal d’amors i estimes, una pàgina de privilegi. I és indubtable que és també el lloc --un d’ells-- on se m’ha anat quedant la vida; però d’aquesta, de vida, espere afegir-li’n encara molta més perquè, com en tantes altres coses, vull creure que els meus millors records de la Serrella són aquells que estan encara per venir. 



No sabria dir, de les moltes i molt estimables caminades que poden fer-se a la Serrella --probablement la més diversa i muntanyenca de totes les serres d’aquesta contornada-- quina és la meua preferida. Ahir, aprofitant la previsió d’una treva relativa en la calor dels últims dies i amb ganes de veure si les cames conservaven encara alguna memòria d’altituds recents, vaig escollir un dels meus trajectes més fressats, remuntant des de Famorca fins la Mallà del Llop i retornant després, a peus dels Aspres, per l’agrest i extraordinari barranc de la Canal. La calor es va fer sentir més del que preveia, però les cames van respondre i la muntanya, exigent com sempre, va ser --també com sempre-- acollidora i generosa. I és per això, també, que me l’estime.









6 comentaris:

  1. Hi ha llocs que te'ls estimes molt i no tan sols pel lloc, sinó per totes les experiències que hi has viscut. Els records viscuts ja els tens per sempre, ara toca fer-ne més.
    Què maques les fotos!.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Paula: la vida és temps però també espai, i allò que hem viscut a segons quins llocs hi queda lligat a ells per sempre. I al meu parer, i a desgrat de la que sembla l'opinió més estesa, tornar al lloc on hem estat feliços no sembla una mala cosa; no per enyorar-ho, només pe recordar aquells moments i, com tu dius, començar a partir d'ells a fer-ne de nous. Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. M'agrada molt tot el que dius i sobretot, sobretot, la teva visió del futur: "... vull creure que els meus millors records de la Serrella són aquells que estan encara per venir."

    Miraré d'encomanar-me'n una mica d'aquesta teva visió. Gràcies!



    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Carme :) Potser queda un poc paulocoelhic i reconec que de vegades costa un poc, però realment vull creure que és així i tracte d'actuar en conseqüència: els bons records ja no ens els treu ningú, però encara tenim molt de camí per fer-ne uns altres, i no podem deixar passar cap oportunitat. Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. Ja és ben bé que pots anar a l'altra punta del món a fer muntanyes espectaculars, però al final la terra qeu estimes és una, i això està per sobre de tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, XeXu. I de fet, és possible que com més terres es coneixen, més ens estimem aquella que tenim per pròpia... Com deia T.S. Eliot (ho faig servir sovint, però ho trobe molt escaient), "No deixarem d'explorar, i el final de tota la nostra exploració serà arribar al punt de partida... i conèixer el lloc per primera vegada". Salut i una abraçada!

      Elimina