El curs dels esdeveniments

Han estat només uns dies, però entre aquesta entrada i l'anterior han passat algunes coses d'aquelles que, tot i esperades, deixen marca duradora. La primera, i sense dubte la més rellevant als meus efectes, és que ja he passat pel quiròfan (sabreu disculpar que no haguera dit res, però com s'ha dit sempre a casa no m'abellia molt anar fent bando), m'han tret allò que m'havien de treure i, bastant abans del termini que m'havien avançat, m'han enviat ja cap a casa a completar una recuperació que diria que progressa adequadament. Encara estaré un poc espatllat durant unes setmanes, però ateses les circumstàncies no puc dir que em trobe massa malament, i a més i segons sembla es confirmen també els pronòstics favorables; veurem què van dient d'ara endavant les proves, però pel moment m'ho estic agafant amb la calma que pertoca, i també amb tot l'ànim del món, que sé que m'esperen ben aviat unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre...

No pinta igual la cosa pel que fa a la segona, igualment anunciada però profundament atziaga: per si algú tenia cap dubte, a la dreta local i majoritària li ha faltat literalment temps per llançar-se als braços de l'ultradreta i obrir-li de bat a bat les portes de la Generalitat. Cosa, en tot cas, poc sorprenent, i no solament perquè de la solidesa i la fiabilitat de les "conviccions" dels populars ja en sabem bastant en aquesta terra: al remat, l'única cosa que els diferencia, sobretot quan es tracta del seu odi irracional cap a tot allò que no siga l'espanyolisme més ranci i tronat, és que uns se n'amaguen un poc més de dir-ho en públic, i ja es veu que cada volta menys... És l'avantatge innegable de tindre clares les prioritats: sobren rituals, disfresses i escenificacions (algú se'n recorda, ara, del llarguíssim part del primer Botànic?), que hi ha molt per (des)fer i no s'ha de perdre passada; com més prompte comencen, més temps tindran per a allò que realment els importa i que rarament apareix als titulars, mentre els altres (o alguns d'ells) segueixen defugint l'autocrítica, es mantenen entretinguts amb memes de toreros i es preparen per entregar-se amb fruïció --tan de bo m'equivoque-- a la noble, progressista i valencianíssima tasca d'autodestruir-se... I amb tot, i a l'espera que es confirme qui se'n farà càrrec, per dir-li d'alguna forma, de les qüestions mediambientals i per tant del meu àmbit directe de treball, em negue a caure en el desànim. Encara que només siga perquè, també amb açò, no queda més remei que resistir, avançar-se sempre que es puga al curs dels esdeveniments, i tractar de fer-los front. Altra cosa serà veure com, i amb qui, i durant quant de temps haurem de fer-ho, però vull creure que de túnels més foscos hem eixit. Encara que només fora per entrar, tot seguit, en el següent.

No va ser premeditat, però ara que estaré un temps sense poder eixir a caminar (ni disposaré, per tant, de noves fotos), m'ha vingut bé que la darrera passejada fins la Sarga transcorreguera en part per la via verda que ocupa el que havia de ser el traçat de ferrocarril d'Alcoi a Alacant, i de la què ja he parlat ací mateix alguna volta. Pel demés, és evident que estic fotut (i molt) per això de la política, i que crec que és imprescindible que dreta i ultradreta assumisquen, com més prompte millor, que som molts els que no pensem callar ni donar-nos per vençuts, però ara com ara, i pel que fa a veure la llum al final del túnel, tinc unes altres prioritats. I ho tindré ben present, vos ho assegure.