A caramull (notes d’estiu II)

No podem dir que ens agafara per sorpresa, perquè el cim d’Yr Wyddfa (Snowdon, en el seu nom en anglès) és conegut, entre altres coses, per ser la muntanya més visitada no solament de Gran Bretanya sinó de tota Europa. Punt culminant, amb 1.085 metres d’altitud, del Parc Nacional d’Eryri i de tot el territori gal·lès, sis-centes mil persones l'ascendeixen cada any, la majoria concentrades en els caps de setmana dels mesos de juny, juliol i agost. Ja fa temps, per això, que es parla dels impactes provocats per la saturació de visitants a l’emblemàtic pic, en el qual conflueixen uns paisatges extraordinaris i la facilitat per accedir-hi, tant a través de diversos senders de bona traça com fins i tot mitjançant un històric ferrocarril que discorre des del poble de Llanberis fins pràcticament el mateix cim. I malgrat haver llegit sobre tot això, i fins i tot comptant que en el nostre cas vam encarar la pujada a la muntanya un dissabte (dia més concorregut, segons les estadístiques) i després d’un parell de dies d’oratge especialment rigorós, he de dir que el que vam trobar va superar de llarg allò que ens hauríem pogut imaginar: a mesura que ens acostàvem al cim, allí on la llegenda situa la tomba del gegant Rhita Gawr, abatut en heroica lluita pel mític rei Artús, anàvem confluint amb una autèntica multitud, un riu continu de persones --moltes d'elles precàriament equipades-- pujant i baixant entre la boira, mentre una altra gentada esperava pacientment el seu torn per fer-se una foto al capdamunt de la muntanya.  

Encara que en aquell moment no li vam fer molt de cas, potser el primer senyal del que ens esperava a la muntanya el vam tindre en arribar a l’aparcament de Pen-y-Pass, a 359 m d’altitud. Des d'ací comencen els senders denominats Miners i PyG, dos dels traçats més populars per accedir al cim, i cap a les nou del matí ja no hi quedava cap lloc per aparcar. Encara que molta gent opta, en aquestes circumstàncies i a pesar de la prohibició expressa, per deixar el vehicle en algun apartador de l’estreta carretera, nosaltres vam atendre les indicacions de l’amable personal del parc nacional, que ens va dirigir a un altre aparcament situat a uns quants quilòmetres, al nucli de Nant Peris. Des d'allà, cada pocs minuts ixen autobusos “sherpa” que transporten els excursionistes fins a Pen-y-Pass, on també arriben altres línies procedents de Llanberis, Betws-y-Coed i el mític Pen-y-Gwryd, on Hillary i Tenzing s'hi allotjaren mentre es preparaven per a la seua expedició a l'Everest. Un curt viatge d'autobús ens va retornar doncs al punt d’inici de la nostra caminada, que vam optar per començar pel sender PyG per semblar-nos que, en ser més empinat i muntanyenc, estaria menys concorregut que el dels Miners. 

Des del principi de la pàgina: l'elegant perfil de l'Yr Wyddfa, amb el seu cim cobert de boira, vist des del llac Llyn Glaslyn; gent al cim de la muntanya; cartell amb informació sobre els senders a Pen-y-Pass; la vall de Nant Peris, amb Llanberis al fons i la muntanya de Glyderau a la dreta; Crib Goch i la seua aresta; tram empedrat del traçat del sender PyG; el llac Llyn Llydaw vist des del coll de Bwlch y Moch; i el sender camí de la confluència amb el dels Miners. 

En efecte, la primera part de l’ascensió per aquest sender, sense poder qualificar-se ni de bon tros com a solitària, resulta relativament tranquil·la, sobretot per contrast amb allò que anàvem a trobar-nos una estona més tard. Després d’una primera i abrupta pujada, el camí escalonat avança vorejant la vertiginosa aresta de Crib Goch fins el coll de Bwlch y Moch, que es tradueix com a "Pas dels porcs" i que potser té alguna relacíó amb l'origen del nom del sender pel qual seguim avançant. En arribar al coll, el canvi de vessant permet veure per primera volta els llacs de Llyn Llydaw i Llyn Glaslyn i la línia de cims --oculta en aquell moment per una espesa boira-- que culmina en l’Yr Wyddfa. Fins ara hem compartit camí amb alguns grups de caminants, però prompte ens adonem que pel sender dels Miners, que veiem en la distància vorejant el llac i pel qual hem previst fer la baixada, avança una filera continua de gent amb la qual confluirem un poc més avant, quan tots dos camins s’ajunten. A partir d'aquest punt el traçat, escalonat però exigent pel pendent pronunciat i els rierols que el travessen constantment, fa una empinada ziga-zaga (en gal·lès, igam ogam) fins la carena de la serra, a la qual arriba pel coll anomenat Bwlch Glas, on la nostra ruta conflueix amb dos senders més: el denominat Snowdon Ranger Path, i el que camí puja des de Llanberis, en un tram comú ample i còmode que transcorre en paral·lel a la via del ferrocarril; a aquestes alçades, l’afluència de gent ja fa estona que ha superat el nivell d'animada processó per passar al de romeria multitudinària. 

Confluència dels camins dels Miners i PyG; ziga-zaga de pujada a la carena; tram superior del camí a prop del cim; el ferrocarril, la seua estació i la cafeteria; i primeres vistes de la baixada.

En aquestes circumstàncies, amb la boira que ens privava de les vistes --llàstima que no servira per amagar també el soroll-- i havent renunciat a fer cua dalt del cim, no vam allargar massa l'estada: alguna foto des de baix al pollegó cobert de gent, una ullada a l’estació del ferrocarril (i a la cafeteria annexa, totalment a vessar pel que es veia a través dels finestrals), i començàrem sense pressa la baixada. El sender dels Miners, pel qual vam decidir tancar la ruta, és molt més còmode i planer a partir del llac Graslyn, però abans d'arribar-hi cal completar l'empinada (i a estones esvarosa) baixada des de Bwlch Glas. El pedregós camí demana, a més d’un calcer adequat, prendre-se’l amb calma i un poc de precaució: no van ser poques les relliscades que vam veure de baixada, i davant nostre mateix algú es va emportar a casa un bon trau al front, i tan de bo que no passara d’això. A partir de l’estany, a la vora del qual vam dinar, el camí esdevé un agradable passeig, amb vistes esplèndides sobre l’espectacular paisatge i les restes d’antigues explotacions mineres que donen nom al sender. Una curta espera a Pen-y-Pass, i el “bus-sherpa” ens va retornar fins el lloc on havíem deixat el cotxe, un poc en xoc encara per la caterva de gent a la què no estem acostumats, però també amb el convenciment de què l’experiència va pagar sobradament la pena. I al remat, cal acceptar que aquell dia nosaltres vam ser, amb tots els matisos que vulgueu, una part més de la romeria. 

Vistes del camí de baixada; ruïnes d'un molí triturador vora el Llyn Llydaw; vistes del llac, la segona amb l'aresta del Craig Fach de fons; zoom del cim d'Yr Wyddfa des del llac (si, són personetes); estany de Llyn Teyrn, el més baix dels tres del recorregut; i el Pen-y-Pass, inici i final de la caminada.  

La gentada que ens vam trobar a l’Yr Wyddfa contrasta cridanerament amb la pràcticament completa solitud amb la què vam encarar, uns dies abans, la pujada al Cader Idris, un cim de 893 m. d'altitud a l’extrem sud del parc nacional. La muntanya, situada a prop del pintoresc poble de Dolgellau, alberga a desgrat de la seua altitud uns preciosos paisatges glaciars amb circs, estanys i morrenes. És cert que, a banda de quedar molt més apartat, per tractar de fer el cim vam triar inicialment el denominat Fox Path --un camí poc transitat i bastant complicat que al remat vam canviar, diria que encertadament, per un altre més senzill-- i que l’oratge, que amenaçava pluja i vent i que va complir finalment amb les previsions, tampoc acompanyava molt per a eixir a caminar: jo mateix em vaig haver de quedar a uns pocs metres del cim perquè la pluja (i sobretot, el vent) em van deixar amb les ulleres totalment inutilitzades. Va ser, en tot cas, una magnifica jornada, encara que les botes van tardar bastant en tornar a estar del tot eixutes. I Rafa i Jordi, una volta més, uns companys de viatge insuperables; gràcies, per tot, i fins la pròxima.