Al sud-oest de Mariola, a l'àrea en la qual se situa
la incerta capçalera del riu Vinalopó i molt a prop del castell conegut a hores d’ara amb aquest
mateix nom (o, simplement, com a
Les Torretes), hi ha les restes d’una altra fortificació molt menys aparent i coneguda però d’un gran interès per la seua
possible datació en els segles VIII o IX, en els primers moments per tant de la presència musulmana a aquestes terres. Situada al capdamunt d'una lloma anomenada l’
Era (o
Ereta)
dels Moros, l'únic element visible que ha perviscut fins els nostres dies és el basament d'una muralla de pedra en forma d’ela, amb un únic bastió quadrangular adossat, que protegia la plataforma superior del tossal pel sud i l’est, on la topografia natural del terreny el fa més vulnerable; a l'oest i sobretot al nord, on el curs del riu voreja la lloma --el paratge dels Brulls s'hi troba pràcticament als seus peus-- els pendents més pronunciats i algunes petites cingleres actuarien com a defensa natural de l'enclavament, sobre la interpretació del qual hi ha encara moltes incògnites i que només ha pogut ser datat a partir dels fragments de ceràmica recuperats en superfície a l'interior de l'espai emmurallat.
|
L'Ereta vista des de ponent, restes de la muralla, i diferents vistes des de dalt de la lloma: el castell del Vinalopó, al tossal contigu, i les valls que queden als peus de l'Ereta cap al nord i el sud |
|
Assut dels Brulls, actualment sec (el toll és d'una tempesta recent), sobre el llit del riu (o rambla) |
Malgrat la poca informació disponible sobre les restes de l’Era dels Moros, si s'assumeixen com a correctes la datació proposada i el caràcter defensiu de les estructures que hi perviuen, és certament temptador relacionar-les amb l’origen del topònim
Vinalopó, respecte al qual s’han proposat almenys dues hipòtesis alternatives: una de
caràcter orogràfic, que el fa derivar a través de l’àrab Binalûb del llatí
Pinna Lupi ("Penya del Llop"), i una altra, àmpliament acceptada per la majoria dels investigadors, que remet precisament al poblament andalusí per la presència del patronímic àrab
ibn. És el cas de
Coromines, qui s'inclina per vincular-lo amb un suposat caràcter ramader ("
on peixen les vaques") de l’enclavament original, per al que proposa com a possibles noms
Ibin-al-labbûn o
Bina-l-labbû, mentre que altres autors remeten també al llop com a partença, però en aquest cas a través d'un apel·latiu clànic d’origen llatí (
Ibn-lubb) vinculat amb aquest animal, el qual hauria donat lloc també a altres topònims de la zona com Benilloba o Benillup i que segons Josep Torró i Pere Ferrer podria referir-se a “
clans o llinatges de formació autòctona, però és més probable que es tracte d’afârîq: berbers inicialment cristians procedents de la zona de Tunis”. En un cas o en altre, sembla raonable suposar que va ser el llogaret, del qual no queda a hores d’ara cap rastre i que probablement se situaria als peus o molt a prop de les Torretes, qui va acabar per donar nom primer a la fèrtil partida en la qual es va aixecar i, per extensió, al riu que s'hi origina.
|
La Rambla del Vinalopó aigües amunt de l'Era dels Moros |
Va ser precisament mentre buscava actualitzar informació sobre el topònim, que em vaig trobar amb un
interessantíssim treball de Gabino Ponce i Ángel Sánchez, geògrafs de la Universitat d’Alacant, en el què defensen --m’ha semblat que de forma sòlida i ben fonamentada-- que la visió actual del riu Vinalopó com una
unitat hidrogràfica des del seu naixement fins que desemboca (o hauria de fer-ho) a la rodalia d’Elx, és en realitat una construcció cultural atribuïble en gran mesura a
Cavanilles, qui en les seues
Observaciones va convertir en un sistema únic allò que en realitat en serien dos de diferents: un que podria anomenar-se
Vinalopó (més o menys) estricte, des del seu naixement mariolenc fins a perdre’s als fondals de la
Vall de Biar; i un altre, que drena els aiguamolls de la depressió de Villena, conegut històricament com a riu
de la Fuente del Chopo, de Villena o
de las Virtudes, i que arriba fins al Camp d’Elx. El tram que enllaça tots dos sistemes correspon en realitat a un llit pràcticament sec fora de temporals excepcionals (una
rambla, nom que sovinteja a molts trams del caixer), sobre el qual es van dur a terme --almenys des del segle XIII, però sobretot des del XVIII fins el XX-- diverses obres d’adequació que van acabar connectant-los funcionalment. Segons els autors, és molt probable que en no haver analitzat amb detall el terme de Villena, part llavors del Regne de Múrcia, Cavanilles no valorara de forma adequada la realitat física del territori i la seua complexitat hidrogràfica. Siga com siga, el resultat ha estat que el nom Vinalopó, impròpiament utilitzat segons aquesta hipòtesi en fer-se extensiu al llit més enllà de la Vall de Biar, no solament ha acabat ocultant els topònims històrics --especialment, el de
río de Villena-- aplicats al corrent que discorre entre aquest terme i l’horta d’Elx, sinó que a hores d'ara dona nom a una extensa unitat territorial àmpliament acceptada. Un llarg viatge, doncs, per a un topònim, i no solament a través del temps sinó també de l’espai: de designar un modest llogaret andalusí a la porta de la Mariola del qual no hem pogut trobar fins el moment cap vestigi material, a identificar un extens territori que s’estén des de la muntanya fins a la mar i que abasta
tres comarques valencianes (quatre, en la proposta comarcal de
Joan Soler) que porten el seu nom.
|
El riu Vinalopó desbordat el maig de 2022 al paratge dels Fondets, entre els termes del Campet, la Canyada i Biar. Enfront, la Serra de la Fontanella. |
Malgrat haver estat a la vora desenes de vegades, mai no havia pujat a l'Ereta dels Moros fins que fa unes setmanes --i a causa en gran mesura d'haver tornat a llegir sobre ella arran de la visita al Castell Vell d'Albaida-- em vaig decidir a posar remei i traure-la per fi de la llista de la Mariola pendent. Com sol ser habitual, buscar després informació a la xarxa no deixa de ser aventurar-se per camins incerts que poden dur, com ha estat en aquest cas amb el tema dels topònims i la hidrografia del Vinalopó, a terrenys imprevistos sobre els quals deixe pendent fer alguna altra incursió amb més temps i calma; la qual cosa no lleva que, pel que fa a l'ús actual del nom de Vinalopó aplicat a segons quines comarques, aprofite l'avinentesa per manifestar una volta més el meu convenciment de que la Vall de Biar i els pobles que la formen haurien de formar part de la comarca que anomenem l'Alcoià, i que em sume de nou a les veus que ho defensen malgrat massa silencis clamorosos. I com no, des del País Valencià i com cada Onze de Setembre, perquè encara és forta la lluita i queda tant fer, bona Diada i visca la terra!
Fins i tot després de voltar pels mateixos paratges, sempre hi ha racons per descobrir o simplement són vist d'una altra manera segons l'època o els anys que fa que no hi hem passat i de vegades de la informació que en tenim.
ResponEliminaBona Diada!...una mica tard, però l'esperit de la Diada sempre és al nostres cors.
Aferradetes, Alfred.
Jo també ho veig així, Paula. Per més conegut que siga un indret, sempre hi ha alguna cosa que ens havia passat desapercebuda, o bé que hem anat deixat pendent per a un altre moment per quedar-nos un poc a contrapeu... Tampoc és que l’Ereta –ja es veu a les imatges-- siga especialment espectacular, però ja saps com m’interessa la història en general i la d’aquesta terra i aquesta època en particular, i com em resulten d’evocadors aquests paratges. I haver pogut conèixer-ho, a més a més, amb bona companyia, encara em va alegrar més. I quant a la Diada, sempre al cor en efecte; no són temps senzills, però persistirem. Una abraçada i moltes gràcies!
Elimina