Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer‐te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Aprofite una volta més la Diada d’Estellés --especial, enguany, per commemorar-se el centenari del naixement del poeta-- per donar per tancades unes vacances que al remat han resultat francament viatgeres: després de les Canàries, amb una breu pausa faenera al mig d'agost, ha estat Gal·les, que també feia molt de temps que formava part de la meua llista de pendents i que ha estat a l'altura de les expectatives, i no solament per tot allò que s'hi pot veure, que és molt i variat. Potser només han estat imaginacions meues, però en el poc que he pogut conèixer sobre la situació d’aquell país --la llengua, la política, la pressió quasi sempre asfixiant del veí poderós-- m'ha semblat reconèixer trets massa familiars com per no sentir-me d’alguna forma concernit. Per exemple, la ferma i decidida voluntat de sobreviure malgrat tot. I una nítida consciència, ací i allí, de no ser res si no s'és poble.
 | |
|
És inevitable que algunes de les qüestions que m'han interessat aquest estiu en recórrer terres canàries i gal·leses acaben en aquestes planes, i tan de bo que també a vosaltres vos puguen resultar almenys curioses. Pel moment, i com sol ser habitual, vaig posant ordre en notes i idees, però també --i especialment-- llegint sobre allò que m'ha resultat més cridaner a tots dos llocs, que no ha estat poc. Lectures que m'han dut, per exemple, al que els gal·lesos anomenen "hiraeth", un concepte que crec que no ens resulta estrany a molts valencians i valencianes. O a aquest fragment de "A Welsh Landscape" (1955), del poeta gal·lès en llengua anglesa R.S. Thomas, en traducció lliure sobre versions --en anglès i castellà-- trobades a la xarxa, i que trobe especialment colpidor:
(...) No pots viure en el present,
almenys no a Gal·les.
Hi ha la llengua, per exemple,
les consonants suaus
estranyes a l'oïda.
Hi ha crits en la foscor a la nit
com mussols que responen a la lluna,
i espesses emboscades d'ombres
callen als racons dels camps.
No hi ha present a Gal·les,
ni futur;
només hi ha el passat
fràgil amb relíquies,
torres i castells mossegats pel vent
amb fantasmes falsos;
pedreres i mines corcades;
i un poble impotent,
malalt de consanguinitat,
vetlant el cadàver
d'una cançó antiga.
La gent del poble si no fa res per ell i no sent com respira, tampoc "té dret" a dir que és d'allà. Dos poemes molt semblants en el sentir del poble, per ser de dos llocs tan llunyans l'un de l'altre.
ResponEliminaPel que ens mostres, unes terres molt belles també les gal·leses.
Aferradetes, Pep.
Què podria jo dir d'Estellés, a aquestes alçades... Enguany, no sense pegar-li moltes voltes, vaig acabar triant aquest poema, que és també dels seus més coneguts, per semblar-me que el context del centenari requeria una certa solemnitat, i també perquè estic segur que hem estat molts els qui, en llegir-lo per primera volta, ens vam sentir d'alguna forma commoguts i concernits. Però també m'atrau sense remei l'Estellés vitalista, amant de les coses senzilles, el pimentó torrat i les galtes del cul... De la poesia de R.S. Thomas no puc dir gran cosa, però amb el poc que sé (i he llegit) fins ara d'ell, crec que no me l'imagine parlant d'aquestes últimes coses. Puc entendre, això si, la frustració i el pessimisme que traspua "Un paisatge de Gal·les", inevitable quan veus que allò que estimes està en perill i a (quasi) ningú més sembla importar-li i malauradament massa familiar per a nosaltres; vull creure que les coses han canviat almenys un poc allà d'ençà que es va escriure el poema, però en el fons crec que les nostres respectives situacions segueixen sent molt paregudes. Les situacions, només, perquè ausades que hi ha verd, a aquella terra... Abraçada gran i moltes gràcies, Paula!
Elimina"No hi havia a València un poeta com ell!"
ResponEliminaI el poble l'ha acabat fent seu, per a vergonya dels qui han volgut ignorar-lo... El poble alena encara, i el temps acabarà posant als "suetonis" de hui, que sense tindre cap mèrit són igual de fills de puta que els de sempre, al lloc que es mereixen. Visca Estellés, i endavant sempre. Salut i abraçada!
EliminaSempre Estellés i sempre rellegint els seus poemes, sobretot aquest.
ResponEliminaTan colpidor és el poema d'Estellés com el de R.S. Thomas... emocionants i tristos.
Abraçades, Pep!
Em fa l'efecte que, amb les seues diferències, Estellés i Thomas tractaven d'expressar un sentiment molt paregut de ràbia i frustració. Però també que, en el fons i a més de fet gens menyspreable de prendre clarament partit, pretenien somoure les consciències i moure amb això a l'acció. Ignore si Thomas ho va aconseguir, però no tinc cap dubte de què Estellés va contribuir de forma decisiva a obrir-nos els ulls a molta gent d'aquest País... Abraçada i moltes gràcies, Carme!
EliminaEfectivament Pep. A Gal·les també he pensat més d'una vegada si no acabarà passant-nos a nosaltres que ens escolten parlar i esmolen l'orella intentant saber si estem parlant en valencià, com nosaltres fem a gal·les intentant descobrir si els que estan a la taula del costat del pub estan parlant en gal·lés. Soc bastant pessimista veient com van les coses, i veient el que ens passa a classe, on la nostra llengua va quedant arraconada, i no tan sols per les iniciatives sense trellat (per a nosaltres) que fan els nostres dirigents, i no em referisc només als que ens manen ara, que els anteriors s'han lluït de valent amb la seua política lingüística. Ja fa anys que pel sud de la província els alumnes em preguntaven "pero en tu casa habláis en valenciano siempre?". Sense polítiques decidides i principalment una implicació de veritat de la població, acabarem com una curiositat en el racó del pub.
ResponEliminaEl viatge ha gal·les ha complit plenament amb les expectatives, i més. Com diria Estellés, "[...] cloc els ulls i me’l fot."
Fins la propera.
En efecte, en segons quines coses és difícil no pensar en els paral·lelismes entre la situació del gal·lès i la del valencià/català; el primer i principal, sense dubte, la profunda disglòssia que ens afecta front a anglès i castellà, i que fins i tot amb polítiques adequades (amb les que almenys nosaltres, evidentment, no compten; de fet, ans al contrari) resulta molt difícil de contrarestar si no hi ha, com tu dius, una implicació real i activa de la població per tal de mantenir la llengua. Vull creure, amb tot, que encara estem a temps, però hauran de canviar algunes coses per a això, i no serà gens fàcil; no sé com ho tenen a Gal·les, però almenys i pel que he vist la xifra de parlants --i la d'independentistes, tot s'ha de dir-- sembla que va creixent lentament. Ací tenim faena per davant, i fer-nos governar per gent amb un mínim de trellat no és de les menys importants... Pel demés, el viatge ha estat espectacular, pel lloc, la gent, els paisatges i la companyia; a la pròxima els ensenyarem a torrar pimentons i, si cal, pericana i una feta de cafè licor ;) Moltes gràcies, salut i una abraçada!
EliminaP.S.: he acabat aquests dies de llegir-me "La colònia", una novel·la de la irlandesa Audrey Magee que reflecteix les actituds dels diferents personatges --locals i forasters-- cap al gaèlic irlandés es una petita illa Gaeltacht i en un moment, a finals dels anys setanta, en què el conflicte a l'Irlanda del Nord es trobava més acarnissat. No done més detalls per no treure-li la gràcia, però m'ha agradat molt, i m'ha fet pensar també bastant...
Elimina