A banda i banda

"Hemos dicho que el valle de Agres se termina en los cerros de Bocayrént; más sin embargo puede considerarse como continuación del de Biár, unidos ambos por el canal ó marjales de Bocayrént que se extienden una legua desde esta villa hasta el collado de San Antonio. (...) Caminando desde el collado á la ermita se ve una humilde loma con dirección de norte á sur, que divide el curso de las aguas de tal modo, que puesto en ella y sin mudar los pies puede uno verter un jarro de agua ó hácia el Xucar por el oriente, ó hácia Elche por el rumbo opuesto. Porque desde aquel punto empiezan á correr las aguas unas hácia el barranco de la Fos y pantano de Ontiniént continuando por el rio Albayda hasta entrar en el Xúcar; y otras hácia Bíar en busca del rio de Vinalapó, que sigue por Villena, Saix, Elda, Novelda y Elche". 

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Situada en una zona plana i intensament modificada per l'activitat humana, la partió entre les conques del Xúquer i el Vinalopó a la què fa referència Cavanilles no és una d'aquelles divisòries evidents en les quals els vessants divergeixen visiblement cap a una i altra banda. Però el prevere coneixia bé aquella zona de la qual formen part les terres del mas de la Linda, propietat del seu amic Josep Joaquim Castelló --il·lustrat bocairentí autor d'un extraordinari manuscrit titulat "Descripción general del Reyno de Valencia e introducción a la particular del mismo"-- i en el qual es va allotjar en diverses ocasions. De fet, va ser en una d'aquestes estades, l’estiu de 1792, quan Cavanilles va herboritzar a l'immediat Cabeço de Sant Antoni (la "humilde loma" a la que es referia a les "Observaciones") el material que li va servir de base per a descriure dues noves espècies de rabet de gat (Sideritis chamaedryfolia i S. leucantha) procedents d'aquesta mateixa zona, per bé que l’eminent botànic lleidatà Pius Font i Quer, que s’hi va desplaçar el 1919 per a buscar-les, no les va poder trobar. Vaig recordar totes aquestes coses en passar per Sant Antoni --collado, ermita i cabeço-- aquest darrer dissabte, com a part d'una preciós recorregut amb origen i final al mateix Bocairent, que ja sabeu que és terra que m'estime especialment, i caminant per banda i banda de la seua vall: d'anada, per la Senda de les Haques cap l'obac de Mariola fins el Morro del Porc i la Font del Roglar, i de tornada pels turons i barrancs del Posolo, la Replana i la Frontera. Bones vistes es mire cap on es mire (incloent-hi, en un moment donat, la inconfusible silueta del Penyagolosa alçant-se en la distància sobre el poble), i molts elements d’interès al llarg del camí: paisatges i natura, per suposat, però també rastres, històries, fets i succeïts --des de les coves-graner andalusines fins a les batalles de les guerres carlines-- de tots aquells que al llarg dels segles han ocupat aquestes contrades, de les què ja sabeu que m’agrada tot. O quasi.

Molt més que un paisatge

El meu interès per conèixer de primera mà els abruptes i imponents paisatges de l'Antiatles i, en general, les terres del sud-oest del Marroc compreses entre l’Atlàntic, les muntanyes i el desert, és en realitat molt anterior a saber de l’existència dels dragos amazics. Ja ho avançava, de fet, en la primera entrada dedicada a aquest viatge, i estic segur que no vos va sorprendre massa saber que, si més no en gran mesura, la causa de tal interès era un altre arbre extraordinari, que no es troba en cap altre lloc del món fora d’aquest territori, i que és conegut arreu amb el seu secular nom en taixelhit o amb alguna forma directament derivada d’aquell. Es tracta de l’argan o erguén (ⴰⵔⴳⴰⵏ en tifinagh, argània en català), i és difícil trobar aplegats en una sola espècie tants trets excepcionals, no solament des del punt de vista biològic i ecològic sinó també etnològic, socioeconòmic i cultural: no se m’acut cap altra planta que, a més de comptar a una Reserva de la Biosfera de la UNESCO (de més de dos milions i mig d’hectàrees de superfície) destinada específicament al seu estudi, conservació i ús sostenible, haja estat inclosa per aquesta mateixa institució a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat pels coneixements, tècniques i pràctiques vinculades al seu aprofitament tradicional, i fins i tot compte, des de l’any 2021 i per resolució de les Nacions Unides, amb un dia internacional expressament dedicat.

Àrea de distribució de l'argània, del treball de López Sáez i Alba Sánchez (2009)

Afortunadament, i amb aquests antecedents, és fàcil preveure que la informació sobre l’argània (Argania spinosa per als botànics) és abundant i fàcilment accessible a la xarxa, per la qual cosa no me n’estendré molt al respecte i vos remet, si fora el cas, a la nombrosa bibliografia que se’n ocupa. Val a dir, en tot cas, que es tracta d’una espècie d’un gran interès científic que forma part d’una família, les sapotàcies, de caràcter eminentment tropical, i a la què s’atribueix un caràcter relicte --com la mateixa laurisilva que ha perviscut a les illes macaronèsiques-- com a representant de la vegetació que creixeria en aquestes terres a finals del Terciari, fa seixanta-cinc milions d’anys. Ecològicament, les formacions d’argània poden prosperar sota condicions relativament diverses i apareixen des del nivell del mar fins als 1.400 m d’altitud, sobre tot tipus de substrats geològics i amb precipitacions mitjanes que oscil·len entre els 100 i els 400 mm. Semblen preferir orientacions obertes a les freqüents boires oceàniques, i en haver estat objecte d’aprofitament humà des de molt antic, solen formar a hores d'ara masses obertes i amb aspecte de devesa, de les quals formen part també altres espècies d'arbres i arbrissons com ara Acacia gummifera, Rhus tripartitum, Warionia saharae o Periploca laevigata. Els boscs secs d'Acacia-Argania constitueixen una ecoregió de gran rellevància i singularitat, en la què s’hi inclouen també les illes canàries de Lanzarote i Fuerteventura atenent a les seues afinitats amb les àrees continentals, i en la què abunden les espècies endèmiques de flora i fauna.

Rhus tripartita, una espècie de sumac que conviu sovint amb l'argània, a la foto següent, i un exemplar de
 perdiu d'Àfrica (Alectoris barbara), freqïuent en aquests hàbitats oberts.  

Però a banda del seu innegable interès natural, ja s’ha dit que l’argània ha donat lloc a tot un seguit de pràctiques, costums i aprofitaments humans --hom parla, fins i tot, d’una “civilització de l’argan” en aquestes terres amazigues del sud del Marroc-- que fan d’ell un element realment extraordinari. Apreciada secularment per la seua fusta dura i compacta (originalment, l’argània va ser inclosa per Linné en el gènere Sideroxylon, que significa literalment “fusta ferro”) i per constituir un farratge apreciadíssim pel ramat, l’aprofitament principal de l’arbre ha estat l’obtenció de l’oli d’argan, produït per premsat de les seus llavors (“ametles”), i que a més de constituir un recurs alimentari i medicinal de primera magnitud, ha assolit en els últims anys una gran rellevància pel seu aprofitament cosmètic. A hores d’ara, l’oli d’argan, produït amb freqüència a cooperatives formades per dones i que hi apliquen pràctiques ancestrals, ha esdevingut un producte de gran valor afegit, part del qual s’exporta i que representa una font complementària per al desenvolupament socioeconòmic de les comunitats locals; un benefici, doncs, a afegir a paper de l’argània com a subministradora d’altres matèries i recursos útils però també, i sobretot, pel seu valor ambiental com a protecció front a la desertificació, prevenció de l’erosió del sòl i recàrrega dels aqüífers.

.

Paisatge típic de l'Antiatles, fruits encara verds d'argània, i dones amazigues extraient l'oli
de les llavors (d'una visita que férem a una cooperativa en un viatge anterior al Marroc)

Després de visitar els dragos de les muntanyes d’Imzi i Adaz Medni --als voltants de les quals, per cert, viuen algunes de les formacions millor conservades d’argània de tota la seua àrea de distribució-- ens dirigírem, travessant sempre els paisatges dominats per aquest arbre extraordinari, fins a la vall que ocupa Tafraout, als peus de l’abrupta massa granítica de Jbel Lkest i a prop ja del límit que separa la muntanya de l’imminent desert. Una visita imprescindible que, a més de conèixer un poc més d’a prop les deveses d’argània que, en diferent estat de conservació, abunden per aquesta zona, ens va permetre també assaborir la rotunda bellesa mineral dels feréstecs paisatges que caracteritzen aquestes terres, i alguns dels indrets --com els peculiars i difícilment qualificables “rochers peintes” o l’extraordinari estret del riu dels Aït Mansour, amb el seu esponerós palmerar i els llogarets amazics arraïmats a les parets del congost-- que li han donat una fama merescuda entre els viatgers que s’hi acosten a aquest sector de l’Antiatles, especialment apreciat pels escaladors. Quant a les argànies, encara ens van acompanyar l‘endemà en tot el llarg recorregut que ens va dur fins l’antiga colònia espanyola de Sidi Ifni; però d’això --dels rastres colonials, de la boira sorprenent i de les immensitats contraposades d’un oceà evident i un desert intuït, o viceversa-- en parlarem, si vos sembla bé, en un altre moment.

A la vista

No duc un compte precís, però són de segur els dos cims als què més voltes he pujat al llarg de la meua vida. Ajuda indubtablement la proximitat, perquè tots dos els tinc ben a la mà i a la vista des de casa. Però també que, en algun moment, m'hi interessara específicament per estudiar el patrimoni natural de les serres de les què formen part i, sobretot, que malgrat la seua modesta altitud (1.389 m en el cas del Montcabrer, 1.104 en el de Benicadell), l'un i l'altre mostren a bastament tots els trets --geogràfics, ecològics, culturals i simbòlics-- que fan de la muntanya allò que és, i que a algunes persones ens atrau de forma irresistible. Aquests dies passats he tornat a pujar-los, divendres un i dissabte l'altre, i una volta més ha pagat sobradament la pena: per la bona companyia, per les vistes que mai no deceben i per retrobar-hi, un any més, els entranyables i amistosos bardissers. I com que hui és el Dia Internacional de les Muntanyes --l'únic d'aquests "dies" al què, no sabria dir ben bé per què, encara preste alguna atenció-- ja em va bé, també, aprofitar per recordar-ho. I tan de bo que arribe, algun dia, el dia en què no calga. 

El país de l'ajgal

Arribem caminant al capdamunt de la lloma sobre la què s’aixeca el llogaret. Les precàries condicions de la pista de terra han aconsellat, a poc d’abandonar la carretera asfaltada, que alliberàrem de tot el pes que fora possible el nostre cotxe, que Ibrahim porta finalment fins a dalt --cap altre vehicle a la vista, ni durant el trajecte ni vora les cases-- sense cap incidència remarcable i només un poc abans que ho fem nosaltres. El caseriu al qual hem arribat i en el què passarem aquesta nit s’anomena Agadir Ougjgal: la primera part del nom fa referència, en la llengua amaziga que es parla a aquestes terres, a un indret fortificat (sovint, un graner comunitari) i és un topònim freqüent a tota la regió, començant per la coneguda i cabdal ciutat a la qual hem començat fa algunes hores el nostre viatge pel Marroc; quant a ougjgal (o ajgal, en la forma a hores d'ara més estesa), és el nom que s’aplica ací a un arbre que, de fet, és el motiu que ens ha dut fins aquest indret remot de les muntanyes: una forma autòctona dels denominats dragos de Canàries, una espècie que es considerava exclusiva de les illes de la Macaronèsia fins que l’any 1997 els botànics Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van fer pública la sorprenent troballa d’aquesta població continental que ha sobreviscut acantonada als corprenedors estimballs de l’estret d’Umarhuz, obert pel riu Massa entre les muntanyes d’Imzi i Adad Medni. Pel moment, però, l’únic rastre que trobem dels dragos (arbres “de gran opulència i longevitat”, diuen els nostres diccionaris quan en parlen) són alguns exemplars plantats vora les cases, algun d'ells d'una grandària respectable. M'alegra especialment veure, en arribar al poblet, algunes indicacions casolanes sobre la presència dels “dragonniers”: pel que es veu, no sembla que vinga molta gent a fer turisme fins ací, ja siga per veure dragos o per qualsevol altra raó, però almenys, que els naturals siguen conscients de la importància del patrimoni que conserven i s’hi impliquen activament en la seua preservació sempre és una magnífica notícia.

Des del mateix moment que vaig saber de l’existència dels dragos de l’Atles --ja ho vaig escriure, fa uns quants anys, ací mateix-- vaig començar a cobejar la possibilitat de conèixer-los sobre el terreny. I una volta més, ha estat l’amic Pako Crestas qui, en saber també del cas, ho ha fet possible com a part d’un viatge diferent a terres marroquines del qual aquesta ha estat només la primera etapa, i del què estic segur que aniré donant-vos més detalls. No puc negar, per això, que el simple fet d’haver arribat fins aquest remot llogaret amazic als peus de l’Adrar Imzi té, per a mi, una significació molt especial; però també reconec que, més enllà del poc que en aquests anys he anat llegint a les xarxes sobre el tema, no sabria dir exactament què és el que espere trobar-me realment ací. La massissa mola de la muntanya d’Imzi, que tanca per l’est l’horitzó del poble, està pràcticament desproveïda d’arbres, amb només alguns peus aïllats de garrofers i argànies, un altre arbre emblemàtic que veig per primera vegada al seu hàbitat natural i del qual em deixe també pendent parlar en un altre moment. Tret dels trams més abruptes i rocallosos, la major part del vessant de la muntanya està cobert d’estretíssims bancals que remunten pràcticament fins el mateix cim, de 1.535 m i ocupat per unes ben visibles antenes. La casa a la què ens hem instal·lat per a fer nit, bastida sobre l’abrupte vessant, gaudeix d’unes vistes extraordinàries sobre la muntanya, cap a la qual comencem aviat a caminar de la mà de Hassan i Ismail, dos germans adolescents que ens faran de guies en aquest curt recorregut fins el lloc on els dragos se’ns han de fer finalment visibles. Remuntem el vessant abancalat de la muntanya –els nostres guies ens diuen que en aquests bancals s’hi planta, o s’hi plantava, farratge—fins arribar a la rocallosa carena, que resseguim encara durant una estona però ja a la vista de l’estret del riu i els seus vertiginosos penya-segats, als quals ben aviat comencem a distingir els primers dragos “salvatges”, penjats literalment a les rogenques parets de quarsita del congost. 

Havent escollit aproximar-nos des d’aquesta banda, no podrem arribar molt més a prop dels arbres, però veure'ls des de la distància --i més encara posant-los en context dels indrets en els quals viuen-- tampoc no és poca cosa. Quasi mil metres per sota d’on estem, al llit del riu, hi ha un llogaret --després, mirant els mapes, veig que s’anomena Addar-- que amb tota seguretat ofereix una perspectiva diferent dels dragos i el seu extraordinari hàbitat; uns altres nuclis de cases s’hi distingeixen en la distància a l’altra banda de l’estret, per bé que no sembla que accedir-hi siga tampoc cosa senzilla. En tot cas, i ara que tenim els dragos a la vista, no hi pense en cap altra opció que no siga gaudir del moment (diria màgic, i estic segur que sabreu disculpar-me el tòpic però no sabria dir-ho d'altra forma), de la llum que comença a declinar i del paisatge extraordinari que ens envolta. Només lamente, si de cas, no poder passar ací més temps --sempre es queda curt, el temps, en aquests casos-- per poder aprendre més sobre el paisatge, les plantes, els noms dels llocs, les pintures rupestres que hauran d'esperar a una altra ocasió i, en general, sobre la vida en aquestes terres. Encara ens queda, per sort, la preciosa posta de sol des de la terrassa de la casa, les gaseles i els arruís (“oudad”, en l’amazic local) que es deixen veure pasturant en la distància, i el sopar --i la conversa-- compartit amb els nostres guies i amfitrions. Al remat, pense abans de retirar-nos a dormir, aquesta ha estat només la primera jornada del viatge, i ja es veu que la cosa promet: pel moment, ja puc dir que he estat al país de l'ajgal, allà on creixen els dragos de l’Atles. I tan de bo que ho facen per molts anys més. 

Fa ja un parell de setmanes que vaig tornar del viatge al Marroc, i ja veieu que aquesta volta m’ha costat un poc més del que sol ser habitual seure i posar ordre a les notes, les fotos i els records. Potser ha tingut alguna cosa a veure haver-me dut d’allà el meu primer covid confirmat (amb símptomes lleus, afortunadament, que m’han deixat fer vida normal amb la boca oportunament tapada, però amb un cansament inusitat per les vesprades), o potser ha estat simplement gossera, que també podria ser. A poc a poc, en tot cas, aniré estirant dels fils, perquè una volta més la collita d’experiències ha estat generosa i demana el seu temps per ordenar-la. I com sol ser també habitual, res no haguera estat igual sense els companys de viatge, que ho han fet tot més fàcil i infinitament millor: Pako, Ibrahim, Moustafà i Juan, moltes gràcies per compartir aquests dies magnífics.