De dragos

Fa uns vint-i-cinc milions d’anys, a les costes que envoltaven -pel nord i pel sud—el que els geòlegs anomenen Mar de Tetis, prosperaven boscos i matollars en els què abundaven les espècies de fulla ampla, dura i persistent. Pel que se sap, devien assemblar-se molt a les actuals laurisilves macaronèsies, i en els seus clars i vores apareixien, també, unes cridaneres herbes i arbrissols, amb les fulles estretes i apuntades i les flors semblants a les dels espàrrecs. Probablement, aquestes herbes i petits arbres havien aparegut sobre la terra alguns milions d’anys abans, quan el que ara són Euràsia i Amèrica del Nord havien començat a penes a separar-se. Però van haver d'esperar encara molts milions d’anys més perquè una espècie de primats que es considera a ella mateixa com a intel·ligent, decidira posar nom a les descendents d’aquelles herbes. Qui ho va fer les va anomenar Dracaena, a causa que algunes de les espècies del grup tenen una saba roja, viscosa, apreciada des de l’antiguitat per les seues propietats i coneguda secularment com a sang de drac. A hores d'ara, les Dracaena engloben, segons la font, entre quaranta i vuitanta espècies distintes; el gènere ha passat per diverses famílies, però actualment sembla confortablement instal·lada dins les Ruscàcies.

Majoritàriament, les Dracaena són plantes herbàcies, i només cinc d’elles arriben a ser petits arbres. Quasi totes les espècies conegudes es distribueixen a banda i banda de l’Àfrica septentrional, en dos nuclis geogràfics aïllats a l’est (incloent-hi Aràbia i Socotra) i a l’oest del continent. Només dues d'elles (D. americana i D. cubensis) viuen en les selves d’Amèrica Central i Cuba, i es consideren per això autèntics fòssils vivents, restes dels temps en què els seus antecessors florien en les terres aspres del sud de Lauràsia i el nord de Godwana. Moltes d’elles són conegudes perquè es cultiven com a ornamentals, i és rara la casa o el jardí que no té algun exemplar de D. marginata o D. fragans; però l’espècie més emblemàtica, a la què es dediquen aquestes ratlles, és Dracaena draco, el popular i emblemàtic drago de Canàries. O, més pròpiament, un dels dragos canaris, perquè fa uns pocs anys es va descriure, de l’illa de Gran Canària, una nova i fascinant espècie anomenada Dracaena tamaranae, més relacionada amb el grup d’Àfrica Oriental que amb el seu parent macaronèsic i del descobriment de la qual podeu trobar un interessantíssim i evocador relat, en boca d’un dels seus protagonistes, en aquesta pàgina.

Com a planta ornamental, el drago es cultiva pràcticament en totes les zones temperades del planeta. Potser per això, i pel seu aspecte característic, resulta una espècie molt popular i fàcil d'identificar. Alguns exemplars, a més, resulten molt coneguts, com ara el celebèrrim arbre d'Icod de los Vinos, a Tenerife, probablement un dels vegetals més fotografiats del planeta. De referències de tota mena sobre els dragos de les illes atlàntiques, n'hi ha un grapat, com també d’històries i llegendes al seu voltant. Des de Ladó, el drac de cent caps encarregat de guardar el Jardí de les Hespèrides i les seues pomes d’or, fins a la fascinació de Humboldt davant el desaparegut drago del Jardí de Franchi, en l’Orotava. Hi ha també nombroses referències a la ja esmentada sang de drago, una substància usada com a tint i medicina, i que tenia també un rellevant component màgic. La sang de drago era molt apreciada per fenicis, grecs i romans; segons sembla, l’aconseguien de comerciants orientals que, al seu torn, l’obtenien de l’illa de Socotra, on era recol·lectada d'una altra espècie endèmica de Dracaena, D. cinnabari (*); segons algunes fonts, Plini el Vell ja esmentava com a origen de la substància les "Illes Afortunades" ("Sane hodie eliam num frequens est in Insulis Fortunatis arbor illa, quae crinabarim gignit, vulgo sanguinem dracor is apellan"). També per als àrabs era una substància apreciada i de múltiples utilitats mèdiques, com demostren nombrosos textos medievals sobre la matèria.



Durant segles, per tant, s'ha pensat que el mític drago --simbol legendari, font de l’estimada saba, relíquia botànica i joia biogeogràfica-- era una espècie originàriament restringida a les illes macaronèsiques, ja que a més de Canàries, apareix també de forma espontània en Madeira –on és extremadament escàs-- i Cabo Verde. Però el 1996, Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van canviar radicalment aquesta idea. En un racó remot de l'Antiatles marroquí, acantonada sobre els inaccessibles penyasegats del congost d'Assif Umarhuz, a les muntanyes Imzi i Adad-Medni, una població de dragos --estimada en milers d'exemplars-- havia passat desapercebuda per als botànics. Però no per als pobles amazigh que viuen a la zona, coneguda també per ser l'única del món on apareix un altre arbre emblemàtic, l'argan. Descartat que es tractara de poblacions introduïdes per l'home en algun moment històric, Benabid i Cuzin van trobar suficients diferències entre aquests exemplars continentals i els procedents de les illes com per a considerar-los una subespècie diferent. La van anomenar Dracaena draco ssp ajgal, que és el nom que reb l'arbre en la parla amazigha local (o tachelhiyt). Segons algunes fonts, ajgal significaria "el que viu en alt", però d'altres --probablement més fiables-- tradueixen la paraula com a "rusc", ja que els troncs són utilitzats amb aquesta finalitat. També la sang de drago seria utilitzada pels pobladors locals com a vernís i tint, i fins i tot es diu que les pintures rupestres de la zona, que ha estat declarada per tot plegat Patrimoni Mundial, haurien estat fetes amb ella. I encara s'ha demostrat que els dragos naturalitzats de Gibraltar o Cadis corresponen també a aquesta subespècie, per la qual cosa degueren ser portats des de l'Atlas a la Península en algun moment històric, probablement de la mà dels musulmans.




Imatges estretes de les pàgines web de Pan-Global Plants, A.C.E.C. Viera y Clavijo i Nils Köster, en les què podeu trobar també més informació sobre els dragos de l'Atlas.


Espere tindre ocasió, en un dia no llunyà, de visitar aquelles terres esquerpes de la Macaronèsia continental, que parlen tamazight i serven tals tresors de la natura, la història i la cultura. Mentre, no puc més que conformar-me amb imaginar els dragos, acantonats en les seues talaies, sobrevivint tenaçment al foc, la destral, el ramat i l'oblit, evocant memòries de continents que es parteixen, muntanyes que s'aixequen, espècies que apareixen i que desapareixen. I somniar històries de gents, pobles i llengües que, com els dragos, s'han hagut de fer roques per poder sobreviure en un altre paradís perdut. Per bé que, de paradís i de perdut, només ho ha estat, probablement, per a nosaltres.


(*) De la sang de drago hi ha tanta informació, i tan diversa, que requeriria massa espai per a tractar-la dignament. Però com que no voldria passar sense dir res, em limitaré pel moment a apuntar que, a més de les Dracaena, s'obté de molts altres gèneres de plantes (sobre tot, Croton i Daemonorops). Quant al color característic de la seua saba, i pel que fa almenys a Dracaena cinnabari, sembla deure's a la presència abundant de diversos flavonoides. Dels seus usos --actuals i històrics, medicinals i màgics-- ja en parlarem, si s'escau, en altra ocasió; però n'hi ha qui diu que protegeix de la màgia negra i és molt bona per disoldre energies negatives. I per a l'amor, però sobre açò --posologia, via d'administració, contraindicacions o efectes secundaris-- no he trobat, malauradament, detalls.