El país de l'ajgal

Arribem caminant al capdamunt de la lloma sobre la què s’aixeca el llogaret. Les precàries condicions de la pista de terra han aconsellat, a poc d’abandonar la carretera asfaltada, que alliberàrem de tot el pes que fora possible el nostre cotxe, que Ibrahim porta finalment fins a dalt --cap altre vehicle a la vista, ni durant el trajecte ni vora les cases-- sense cap incidència remarcable i només un poc abans que ho fem nosaltres. El caseriu al qual hem arribat i en el què passarem aquesta nit s’anomena Agadir Ougjgal: la primera part del nom fa referència, en la llengua amaziga que es parla a aquestes terres, a un indret fortificat (sovint, un graner comunitari) i és un topònim freqüent a tota la regió, començant per la coneguda i cabdal ciutat a la qual hem començat fa algunes hores el nostre viatge pel Marroc; quant a ougjgal (o ajgal, en la forma a hores d'ara més estesa), és el nom que s’aplica ací a un arbre que, de fet, és el motiu que ens ha dut fins aquest indret remot de les muntanyes: una forma autòctona dels denominats dragos de Canàries, una espècie que es considerava exclusiva de les illes de la Macaronèsia fins que l’any 1997 els botànics Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van fer pública la sorprenent troballa d’aquesta població continental que ha sobreviscut acantonada als corprenedors estimballs de l’estret d’Umarhuz, obert pel riu Massa entre les muntanyes d’Imzi i Adaz Medni. Pel moment, però, l’únic rastre que trobem dels dragos (arbres “de gran opulència i longevitat”, diuen els nostres diccionaris quan en parlen) són alguns exemplars plantats vora les cases, algun d'ells d'una grandària respectable. M'alegra especialment veure, en arribar al poblet, algunes indicacions casolanes sobre la presència dels “dragonniers”: pel que es veu, no sembla que vinga molta gent a fer turisme fins ací, ja siga per veure dragos o per qualsevol altra raó, però almenys, que els naturals siguen conscients de la importància del patrimoni que conserven i s’hi impliquen activament en la seua preservació sempre és una magnífica notícia.

Des del mateix moment que vaig saber de l’existència dels dragos de l’Atles --ja ho vaig escriure, fa uns quants anys, ací mateix-- vaig començar a cobejar la possibilitat de conèixer-los sobre el terreny. I una volta més, ha estat l’amic Pako Crestas qui, en saber també del cas, ho ha fet possible com a part d’un viatge diferent a terres marroquines del qual aquesta ha estat només la primera etapa, i del què estic segur que aniré donant-vos més detalls. No puc negar, per això, que el simple fet d’haver arribat fins aquest remot llogaret amazic als peus de l’Adrar Imzi té, per a mi, una significació molt especial; però també reconec que, més enllà del poc que en aquests anys he anat llegint a les xarxes sobre el tema, no sabria dir exactament què és el que espere trobar-me realment ací. La massissa mola de la muntanya d’Imzi, que tanca per l’est l’horitzó del poble, està pràcticament desproveïda d’arbres, amb només alguns peus aïllats de garrofers i argànies, un altre arbre emblemàtic que veig per primera vegada al seu hàbitat natural i del qual em deixe també pendent parlar en un altre moment. Tret dels trams més abruptes i rocallosos, la major part del vessant de la muntanya està cobert d’estretíssims bancals que remunten pràcticament fins el mateix cim, de 1.535 m i ocupat per unes ben visibles antenes. La casa a la què ens hem instal·lat per a fer nit, bastida sobre l’abrupte vessant, gaudeix d’unes vistes extraordinàries sobre la muntanya, cap a la qual comencem aviat a caminar de la mà de Hassan i Ismail, dos germans adolescents que ens faran de guies en aquest curt recorregut fins el lloc on els dragos se’ns han de fer finalment visibles. Remuntem el vessant abancalat de la muntanya –els nostres guies ens diuen que en aquests bancals s’hi planta, o s’hi plantava, farratge—fins arribar a la rocallosa carena, que resseguim encara durant una estona però ja a la vista de l’estret del riu i els seus vertiginosos penya-segats, als quals ben aviat comencem a distingir els primers dragos “salvatges”, penjats literalment a les rogenques parets de quarsita del congost. 

Havent escollit aproximar-nos des d’aquesta banda, no podrem arribar molt més a prop dels arbres, però veure'ls des de la distància --i més encara posant-los en context dels indrets en els quals viuen-- tampoc no és poca cosa. Quasi mil metres per sota d’on estem, al llit del riu, hi ha un llogaret --després, mirant els mapes, veig que s’anomena Addar-- que amb tota seguretat ofereix una perspectiva diferent dels dragos i el seu extraordinari hàbitat; uns altres nuclis de cases s’hi distingeixen en la distància a l’altra banda de l’estret, per bé que no sembla que accedir-hi siga tampoc cosa senzilla. En tot cas, i ara que tenim els dragos a la vista, no hi pense en cap altra opció que no siga gaudir del moment (diria màgic, i estic segur que sabreu disculpar-me el tòpic però no sabria dir-ho d'altra forma), de la llum que comença a declinar i del paisatge extraordinari que ens envolta. Només lamente, si de cas, no poder passar ací més temps --sempre es queda curt, el temps, en aquests casos-- per poder aprendre més sobre el paisatge, les plantes, els noms dels llocs, les pintures rupestres que hauran d'esperar a una altra ocasió i, en general, sobre la vida en aquestes terres. Encara ens queda, per sort, la preciosa posta de sol des de la terrassa de la casa, les gaseles i els arruís (“oudad”, en l’amazic local) que es deixen veure pasturant en la distància, i el sopar --i la conversa-- compartit amb els nostres guies i amfitrions. Al remat, pense abans de retirar-nos a dormir, aquesta ha estat només la primera jornada del viatge, i ja es veu que la cosa promet: pel moment, ja puc dir que he estat al país de l'ajgal, allà on creixen els dragos de l’Atles. I tan de bo que ho facen per molts anys més. 

Fa ja un parell de setmanes que vaig tornar del viatge al Marroc, i ja veieu que aquesta volta m’ha costat un poc més del que sol ser habitual seure i posar ordre a les notes, les fotos i els records. Potser ha tingut alguna cosa a veure haver-me dut d’allà el meu primer covid confirmat (amb símptomes lleus, afortunadament, que m’han deixat fer vida normal amb la boca oportunament tapada, però amb un cansament inusitat per les vesprades), o potser ha estat simplement gossera, que també podria ser. A poc a poc, en tot cas, aniré estirant dels fils, perquè una volta més la collita d’experiències ha estat generosa i demana el seu temps per ordenar-la. I com sol ser també habitual, res no haguera estat igual sense els companys de viatge, que ho han fet tot més fàcil i infinitament millor: Pako, Ibrahim, Moustafà i Juan, moltes gràcies per compartir aquests dies magnífics.