"Els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes; la seva vanitat és més forta que la seva misèria; qualsevol intromissió forastera, sigui per raó de l'origen o, en el cas que es tracti d'un sicilià, per independència d'esperit, transtorna el seu desvari de perfecció acomplida i corre el perill de destorbar la seva satisfactòria espera del no-res; (...) Sicília sempre s'ha estimat més dormir, a pesar de les invocacions de tanta gent; per què els hauria hagut de fer cas si és rica, sàvia, honesta, admirada i envejada per tothom? Si és, en una paraula, perfecta?"
Giuseppe Tomasi di Lampedusa, "El Gattopardo"
Ho reconec amb una certa recança, però també amb poc o gens de penediment: aquests últims dies m'he lliurat amb persistència al delitós i imprudent goig de posposar, fins el límit, diverses tasques urgents i importants. Cert que matins càlids i lluminosos com aquests difícilment predisposen l'ànim a encarar-se a la pantalla de l'ordinador; però, sobretot, el que m'ha mantingut temporalment allunyat de les meues responsabilitats ha estat un llibre: vaig començar, fa unes setmanes, a rellegir "
El Gattopardo", i el desig d'acabar-lo, aquestes vesprades amables de primavera anticipada, ha estat massa fort com per resistir-me. Una vegada més, m'he deixat seduir pel llenguatge esplendorós de Lampedusa --en magnífica
traducció de Pau Vidal--, per la personalitat fascinant i contradictòria del princep Fabrizio de Salina, per la sensualitat que traspua tot el llibre. Però també pel seu pessimisme, per l'ambient decadent, per la visió i les reflexions --que l'autor posa sovint en boca del mateix princep--sobre la política i la societat sicilianes en aquell moment crític de la formació de l'Estat Italià. I, una vegada més i a desgrat de totes les distàncies, he cregut veure, en moltes d'aquestes reflexions, una remota analogia amb alguns trets del meu país (perfecte) i la seua gent que dorm ("
el son és el que volen els sicilians, per això sempre odiaran qui els voldrà despertar, ni que sigui per dur-los presents"). Imaginacions meues, probablement. Però ho hauré de deixar per a altra ocasió, perquè els compromisos apremien i el límit s'acosta. Fins i tot les tasques importants i urgents han de ser acabades, algun dia. O alguna nit.
No he llegit el llibre, fa temps que el tinc pendent. Conec el llibre per la pel·lícula, perquè l'autor la veritat que no sé què més ha escrit. Quan vaig eixir del cine després de vore la pel·li, farà ara sis anys, vaig tindre eixa mateixa sensació. Recorde sobretot la decadència que mostrava la pel·li. No pensí en aquest país. Quan llija el llibre ja m'hi fixaré :)
ResponEliminaSí, la són dels innnocents, les fantassies dels crèduls, els televidents de Canal 9, els amics del Món de Yupi...les socioetats que dormen qualsevol tipus d'utopia i il·lusió, no fos que per un cas, hagueren de madurar... Així de poètic i de trist és el nostre País Valencià!
ResponEliminaM'ha agradat la referència del llibre, a veure si algun dia em cau una edició prop
La Fada
Fa molt de temps que no veig la pel·lícula, però la recorde magnífica --i, de fet, pose veure-la de nou com una de les meues prioritats immediates. El llibre, però, m'ha semblat des que el vaig llegir per primera volta simplement excepcional. I el fet que siga l'única novel·la (pòstuma, a més) del princep de Lampedusa li dona encara un interés afegit.
ResponEliminaHe de reconéixer que les 'analogies' amb aquest poètic i trist país --m'agrada la definició, Fada-- són un poc forçades i, certament, puntuals respecte al cos i el tema central del llibre. Però que voleu que hi faça, cada vegada que el repasse i retrobe fragments com aquests, no hi puc deixar de pensar-hi.
I, al remat: cada vegada tinc més ganes de conéixer Sicília. Algun dia li tocarà, també...
Moltes gràcies pels vostres comentaris, com sempre. Salut!
Tens raó, però m'ha fet gràcia a la teua entrada quan t'has referit a açò:
ResponElimina"I, una vegada més i a desgrat de totes les distàncies, he cregut veure, en moltes d'aquestes reflexions, una remota analogia amb alguns trets del meu país (perfecte) i la seua gent que dorm ("el son és el que volen els sicilians, per això sempre odiaran qui els voldrà despertar, ni que sigui per dur-los presents")" ...i aleshores m'he posat a divagar jo sola XDD
La Fada
Bon dia i bona hora,
ResponEliminani he llegit el llibre, ni he vist la pel·lícula, però agraeixo de debò el fragment amb què ens il·lustreu.
Sens dubte m'heu dut a una decisió irrevocable: demanaré al més aviat possible la nacionalitat italiana, m'establiré a Sicília i tindré una vida plena, tot seguit d'haver-m'hi integrat, perquè -Oh, sorpresa!- per fi he trobat la meva gent, la que encara no havia pogut trobar al MEU PAÍS VALENCIÀ, ple d'experiments psicològics vivents.
Avui li diré, al pare, que vull ser sicilià, que
seré d'una terra "rica, sàvia, honesta, admirada i envejada per tothom? ...en una paraula, perfecta?"
Moltes mercès d'aquest regal literariofilosòfic.
No és disgressió, Fada: crec que tens raó i estic d'acord amb tu... A la majoria del valencians i valencianes els va d'allò més bé creient que vivim en el millor dels móns possibles, engolint-se la realitat virtual amb que els empapussa la porpaganda de Canal 9 i estalviant-se, al remat, d'haver de madurar. Si fa no fa, com a la Sicília rural i decadent que descriu Lampedusa.
ResponEliminaLa qüestió és: que haurà de passar per que aquest País perda la innocència? Ens deixarem despertar algun dia? Jo vull pensar que si, però reconec que de vegades em costa tant...
Gràcies de nou, salut ;)
Gràcies a tu, Josep! Reconec que jo també ho he pensat, i de fet estic preparant-me per administrar-me les dosis necessàries de discursos de Camps, que com tothom sap és el president perfecte (savi, admirat i honest fins l'exageració) per a aquesta 'Comunidad' que, gràcies a ell i a la seua gent, és també perfecta. Per això serà que ha decidit romandre profundament dormida... Gràcies, salut!
ResponElimina