I’m a shell collector

De totes les col·leccions que he començat en la meua vida –des de segells a banderes, passant per minerals, fòssils, gramàtiques, monedes i clauers, per esmentar-ne només algunes--, no són moltes les que han sobreviscut el pas dels anys. De fet, a hores d’ara i tret d’algun rebrot esporàdic i més o menys virulent, crec que només em puc considerar com a col·leccionista actiu de gasteròpodes marins (caragols de mar, vaja). Però això si: fins al moll de l’os. Des de menut, la meua passió per aquests animalets –o, més pròpiament, per les seues parts dures, que anomenem closques o conquilles—m’ha dut a fer més d’una ximpleria, i en tot cas a dedicar entusiasme, temps i recursos dignes de millor causa per tal de saber-ne més i ampliar progressivament una col·lecció que, segons recompte recent, supera les mil espècies distintes i els tres mil exemplars de tot el món.

Diuen que la primera vegada mai s’oblida, i deu ser cert. La meua va ser als deu anys, un mes d’agost al carrer Major de Gandia --nosaltres estiuàvem a Piles--, on des d’una botigueta de records i regals em va fascinar la meua primera porcel·lana: una Mauritia mautiriana que encara conserve. Després, i durant anys, no he deixat passar cap ocasió de rebuscar en fires i botiguetes; he recorregut amb fervor els pobles litorals valencians –i de més enllà—tractant de trobar algun exemplar acceptable amagat entre figuretes de record, tortuguetes fetes amb caragolets (maleïdes siguen per sempre) i altres trastets horteres; m’he emocionat quan, per casualitat, he ensopegat amb alguna botiga especialitzada o, simplement, he tingut la sort de trobar alguna cosa distinta de les habituals (una vegada, a les Rambles de Barcelona i camí de Pirineus, vaig trobar un exemplar preciós de Tibia fusus que va passar quinze dies de marxa muntanyera embolicat en mitjons dins la motxila; miraculosament, va sobreviure). He aprofitat viatges propis o de coneguts per incrementar la col·lecció amb exemplars arreplegats a les platges de mig món. Però en general, cal dir que la cosa anava molt lenta fins que, no fa encara dos anys, vaig descobrir eBay i el seu immens potencial per a col·leccionistes ratllats com jo. I en això estem, rebent cada poc paquets de Filipines, Austràlia, Namíbia o Brasil que deuen tindre un poc (més) confús al meu carter, que és el de l'Alqueria.

Actualment, s’estima que hi ha prop de vuitanta mil espècies distintes de gasteròpodes. No totes tenen closca (com els acolorits nudibranquis o llimacs de mar) i moltes altres són terrestres o d’aigua dolça, per la qual cosa queden fora de les meues prioritats. Però amb tot, és evident que es tracta d’un volum excessiu per a qualsevol col·leccionista, i per això és habitual que la major part de la gent que s'hi dedica se centre en unes poques famílies, com a molt. Tot i que grups com els múrex, les volutes, les olives o les mitres tenen els seus seguidors entusiastes, les famílies més populars són les ja esmentades porcel·lanes (Cypraeidae) i els cons (Conidae). Jo tinc un poquet de tot, però aquestes dues són també les millor representades en la meua col·lecció, sobre tot les primeres. I dins d'elles, hi ha grups o gèneres que resulten especialment atractius. En el meu cas, per exemple, sent una predilecció especial pel gènere Cribrarula, un grup d’espècies indopacífiques realment precioses –o que m’ho pareixen a mi—i que, a més, són d’allò més interessant evolutivament parlant.




Així és que, darrere de cipreids i altres caragols i sempre que tinc una estoneta, recórrec platges, webs i botigues, participe en subhastes i fòrums, seguisc les novetats taxonòmiques, m'interesse per la conservació de les espècies i els seus hàbitats, intercanvie informació i exemplars amb col·leccionistes de mig món (“Dear sir, sorry for my poor english, I’m a biologist and Cypraeidae collector...”) i vaig tractant d'aconseguir aquelles espècies que es compten entre les més rares i, per tant, entre les més cares. He assolit, no sense esforç, coses que allà per la meua infantesa, quan llegia àvidament els pocs llibres sobre el tema que tenia a l’abast, em semblaven un somni. Tinc unes quantes Lyncina aurantium (una espècie mítica, bellíssima, molt rara fa anys però hui relativament fàcil de trobar a preus assequibles); a falta d’algunes varietats extremadament rares i de preu prohibitiu, tinc ben representades quasi totes les espècies del gènere australià Zoila, el preferit dels col·leccionistes d’arreu del món. Fa uns mesos que ja tinc la Lepocicypraea valentia i encara fa menys que vaig poder aconseguir la meua primera Lyncina leucodon, per bé que el meu exemplar no és perfecte i vaig buscant-ne algun altre. Espere acabar l’any amb alguna Barycypraea fultoni al meu calaixer. I encara em guarde per a algun dia –un somni com qualsevol altre—la Lyncina broderipi. Perquè algun dia potser em semblara que gastar-se una pasta en un caragolet, encara que siga una broderipi, no és una bogeria. Ja ho deia, a "El amante del volcan", la Susan Sontag: “El col·leccionista és un encobridor, algú les alegries del qual mai estan exemptes d’ansietat. Perquè sempre n’hi ha més. O alguna cosa millor. Has de tenir-la perquè és un pas per a completar idealment la teua col·lecció. Però aquesta culminació ideal, que tot col·leccionista anhela, és una meta il·lusòria”. Val, no et dic que no. Serà il·lusòria. Però tu posa a les meues mans una Cribrarula garciai, i després ja parlarem de metes.

Les tres fotos de més amunt són de les meues calaixeres. Les de les espècies són manllevades de la web del Cowrie Genetic Database Project, Florida Museum of Natural History, i de dalt a baix hi ha Lyncina broderipi, Lyncina aurantium, Barycypraea fultoni i Leporicypraea valentia. I damunt d'aquestes ratlles, la Cribrarula garciai, una petita bellesa descoberta fa pocs anys, exclussiva de l'Illa de Pasqua i de la qual encara se sap molt poc. A la web de Randy Bridges es veu encara més bonica...