"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 4 de setembre de 2010

Horacianes (homenatge a Vicent Andrés Estellés)

Molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a Mallorca.

Les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.

M’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

Un 4 de setembre va nàixer Vicent Andrés Estellés. I, al voltant d'aquesta data, s'han fet enguany dues propostes especialment interessants, i a les quals he volgut, modestament, sumar-me. La primera, llançada per Josep Lozano, és la celebració, coincidint amb aquest dia, de la Festa Vicent Andrés Estellés. La idea és tan senzilla com encoratjadora: ens proposa "fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col·lectius més o menys nombrosos". Per la meua banda, he optat pel format domèstic, aprofitant que una reunió familiar ens ajuntarà a una bona colla. I, d'acord amb el suggeriment, menjarem fort, beurem vi, llegirem alguns poemes i en sentirem d'altres en la veu de l'Ovidi. La segona, que naix del blog Amics arbres, arbres amics però de la què s'han fet ressò nombrosos blogs arreu els Països Catalans, és fer-li a Estellés un "homenatge blogaire", penjant hui una entrada en record del poeta de Burjassot. Jo em limitaré, tal i com veieu, a recordar-lo amb els seus poemes. Només amb aquests dos, arrelats al paisatge, dels molts que m'han acompanyat al llarg dels anys i què, per tot el que m'han representat, podrien haver estat també hui ací...

He llançat el pot a l’aljub
mentre veia el migdia
calent dels garrofers.
Crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
Amb el cordell, he pouat després l’aigua.
Era una aigua verdosa,
o m’ho semblava a mi,
era un petit miracle d’aigua.
N’he begut lentament i complagudament.

He comprès que m’estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub,
distretament beguda.



En el blog de Víctor Pàmies Raons que rimen --un dels principals animadors de la proposta d'aquest homenatge-- podeu trobar un llistat actualitzat dels blogs que s'hi han anat afegint, i que passen de llarg dels dos-cents.

6 comentaris:

  1. Veig que hem coincidit amb "Horacianes", un llibre que m'estime de forma molt especial.

    ResponElimina
  2. N'hi ha molt, d'estimable, en Estellés... El primer pensament va ser posar alguna cosa en veu de l'Ovidi, però em va semblar molt obvi d'Alcoi estant, i també que tothom ho faria; i ara, pel que veig, em sembla que potser no. Gràcies per passar-te, salut!

    ResponElimina
  3. Hui he trobat la teva presencia al meu bloc com a seguidor i veig que coindim en aquesta meravellosa iniciativa de fer homenatge a vicent andres estelles.
    No ens coneixem pero es un plaer coincidir amb el teu bloc.
    Ja m'habien parlat be de tu i de la teva feina i es nota al bloc.
    salut
    dimoni de xiquet

    ResponElimina
  4. Sentit comentari, magnífics poemes, impressionant aquesta fotografia, sembla talment que Vicent Andrés Estellés escrivís el poema contemplant aquest paisatge.
    Salut, gràcies, bons aliments i bona taula i llarga vida a la Diada d’Estellés!

    ResponElimina
  5. Dimoni, el plaer és meu, gràcies per passar-te per aquestes planes i pel teu comentari. Espere que ens veurem més (per ací, pel teu blog, i potser per la terreta). Salut!

    I gràcies també a vosaltres, amic Mas, pel comentari, per la convocatòria i per tot el que ens regaleu des dels Amics arbres. Els marges, per cert, són de Xaló.

    ResponElimina
  6. Molt bonic, i molt apropiat. M'agrada el teu blog i pel que veig escrius prou a sovint...gran tasca la teua.

    Per cert, a Benissa tots els estius fan els llavadors poètics. Son unes sopaes fetes als antics llavadors del poble en les que es fan lectures de poemes i textos per part dels assistents. A més, están amenitzades per un grup que entre lectura i lectura canten les canços. És una d'aquelles coses que fan poble i totalment recomanable.
    Malauradament, haurem d'esperar al pròxim estiu....

    Salutacions des de la Marina!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...