Sobre Falles i falleres

Devia ser cap a l'octubre de l'any passat. Conduïa cap a València, com tantes altres vegades, quan vaig escoltar a la ràdio --en una emissora estatal, de les poques que aguanta tot el trajecte sense haver d'estar continuament resintonitzant-la-- que acabaven de designar les falleres majors del 2012. Que ja d'entrada penses que, com a nota simpàtica, ja els val; però que potser, al País Valencià, hi devia haver passat aquell dia alguna altra cosa digna de menció, com de fet semblava haver succeït amb la resta dels territoris de l'actualitat dels quals s'anava donant compte. El cas és que, a mesura que els butlletins anaven succeint-se i les flamants falleres majors seguien apareixent com a l'única notícia valenciana ressenyable de la jornada, anava encenent-me cada volta més: potser no m'no hauria de prendre tan fort, però ja em coneixeu i a mi aquestes coses em treuen bastant de polleguera, perquè estic convençut que no són gens innocents i que, en el fons, responen a un interés --si voleu, no sempre conscient o malintencionat-- per donar una visió del País limitada als seus aspectes més anecdòtics, superficials i inofensius.

Amb aquests antecedents, no hauria de sorprendre que, quan vaig arribar a la faena i algú de la colla amb la què prenc habitualment el cafè em va dir "Ací estem, xarrant d'això de la fallera major... Ja ho has sentit?", reaccionara amb una certa brusquedat: si no recorde malament, i renunciant per una vegada el tacte exquisit que em caracteritza, vaig contestar alguna cosa així com que massa i tot que ho havia sentit, i que n'estava fins els collons del tema, i que veges a mi que punyeta m'importava la fallera major amb tantes coses que estaven passant i tot això i allò. Un silenci incòmode i espés es va fer quan vaig acabar la meua irada expansió, mentre tot de cares d'estranyesa --i fins i tot alguna de pànic-- em miraven bocabadades. I no solament en el meu grup, sinó en tota la resta de rogles que es distribuïen vora la màquina de cafè i que també havien callat sobtadament en escoltar-me. Algú, però, va canviar ràpidament de tema i la cosa va quedar, aparentment, com una més de les excentricitats que se m'atribueixen, que ja se sap que aquests alcoians són gent un poc rareta...

Poc després, però, una companya se'm va acostar, visiblement preocupada, i em va preguntar: "Perdona, però... tu tens algun problema amb la fallera major? T'ha fet alguna cosa? Pareixia que estaves molt enfadat amb ella...". Convençut que feia broma, i un poc cansat ja del tema del dia, li vaig contestar que no era això, i que veges com anava a estar enfadat amb la fallera major, com si la tractara tots els dies... "Ho fas", em va dir; "És tal, la que treballa ací..." Jure que si en aquell moment haguera pogut fer-me invisible, ho haguera fet. Només vaig poder que desfer-me en disculpes i explicacions, assegurar que no tinc res contra les falleres en general ni molt menys contra aquesta en particular (cosa que és rigorosament certa), i fer-me íntim propòsit de callar-me la boqueta de tant en tant diga el que diga la ràdio; supose que va ser suficient, perquè ningú més no ho ha comentat, i des de llavors no he notat tampoc cap hostilitat ni animadversió desacostumada per part de ningú, fallera o no.

El cas és que, atesa la mala consciència que se'm va quedar després de tan desafortunat episodi, i lamentant a més com d'assetjades, insultades i intimidades se senten altres falleres per culpa de les protestes (o, com elles diuen, els "actos carentes de sentido y de justificación alguna" que posen de manifest "la vileza que supone el empleo de la violencia para defender qualquier tipo de idea") que venen acompanyant aquests dies les tradicionals i entranyables mascletaes, he pensat que enguany, com a mostra de sincer penediment, no faré la tradicional entrada --un punt irònica però sempre sense mala intenció-- sobre Falles i falleres. O potser si?

Imatge de la xarxa