Vaig eixir buscant ametlers –enguany,
la floració en terres de l'Alcoià i el Comtat està sent realment
espectacular-- i, quasi sense adonar-me, vaig acabar al capdamunt del
turonet, esvelt i enlairat, on els musulmans van bastir el que ara coneixem com Castell de Travadell.
Castell modest, per comparació amb altres fortificacions de la
comarca; però privilegiat per la seua ubicació, sobre un esperó
avançat del Morro del Salt, des de la qual es domina l'estratègic
Portet de Billeneta, pas necessari entre la vall a la qual dona nom
el castell –la Vall de Travadell-- i la veïna i igualment
recomanable Vall de Seta. I al voltant del castell, per cert, una
esplendorosa població florida –és, també, una d'aquelles flors
de l'hivern-- de garrofers de moro, una de les plantes més
interessants de les que poden trobar-se a les nostres terres, la
curiosa història de la qual (incloent-hi la seua cridanera
predilecció pels castells i altres restes arqueològiques, sobretot
medievals) em reserve per a un altre moment perquè paga la pena
parlar-ne amb calma.
Ben poc queda, a hores d'ara, d'una
construcció que, pel que se sap, pot tindre els seus orígens en el
segle XII, però que va ser objecte de nombroses modificacions
posteriors, sobretot després de la conquesta feudal. A penes alguns fragments de mur que es confonen amb la roca
sobre la qual s'edificaren, i que segurament passen desapercebuts –ho
pensava, càmera en mà, de cara al paisatge que s'albira des del
turó-- per a la majoria de la gent que passa als seus peus. Gent
que, com jo mateix, recorre aquests dies les estretes i revirades carreteres de la muntanya
atreta pels espectaculars paisatges plens d'ametlers florits; però
que poques vegades repara en el patrimoni excepcional (castells,
masos, molins, bancals, pous de neu...) que s'amaga darrere d'aquesta
imatge. Com tampoc sol reparar en el paper de
generacions de llauradors que, des de fa segles i fins ara mateix,
han anat configurant aquest paisatge que ara considerem digne de ser
visitat pels seus valors estètics, però que té la seua raó de ser en l'agricultura, i que
depen en última instància d'aquesta --i dels massa sovint
invisibles agricultors-- per tal de sobreviure. Un paisatge que,
reduït al paper passiu d'escenari per a fotos de diumenge, acabarà
inevitablement convertit, com el mateix castell, en ruïnes. Fotogèniques i venerables, sense dubte; però ruïnes.
Ja n'he parlat altres vegades, però no
està de més insistir: si es tracta de vincular l'agricultura amb el
paisatge i els seus valors, de fer visibles als llauradors i de
dignificar la seua tasca –que va molt enllà de la simple
producció-- és inevitable pensar en el projecte Microvinya, que
segueix obrint-se camí malgrat les dificultats i gràcies a
l'empenta i l'entusiasme dels seus promotors. Si no el coneixeu, no
deixeu de visitar la seua web. O quasi millor, reserveu un cap de
setmana per passar-vos pel celler, visitar les microvinyes i
gaudir-ne amb uns vins que parlen amb accent d'ací.
Amb les teves paraules ajudes a donar valor al treball de la terra i a que ens adonem de la importancia del paissatge que eixe treball dibuixa.
ResponEliminaJo només ho recorde; vosaltres ho poseu en pràctica... Endavant i una abraçada!
EliminaQuins bonics ametllers! En vaig veure força ahir, fent el trajecte entre Montpeller i Narbona (Occitània), entre les vinyes insulses, marró i gris, sortia com una explosió de vida.
ResponEliminaAquest any, per les terres del sud valencià, han tingut una floració espectacular, olivier; com tu dius, una autèntica explosió de vida en aquests temps en què encara predominen els colors esmorteïts de l'hivern. Esperem que la collita siga, també, esplèndida: és el menys que podem desitjar als llauradors que, amb el seu treball mantenen --basteixen-- els nostres paisatges... Salut i moltes gràcies!
Elimina