"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 7 de febrer del 2021

Balanç de danys

Han passat ja unes setmanes des de les gelades de principis de gener i, després d'un temps prudencial per donar temps a eventuals (i habituals) recuperacions, aquest cap de setmana tocava recompte de baixes i reparació de danys entre les sofertes plantes amb les que compartim pati. Cal dir que, en general, aquesta volta ha estat ben poca cosa si es compara amb els efectes quasi catastròfics d'altres fredorades anteriors; ni va gelar tant (amb prou feines baixàrem dels quatre sota zero) ni ens va agafar d'improvís, amb la qual cosa vam poder posar a cobert molts cossiols i protegir precàriament algunes altres plantes que tinc com a especialment sensibles. Afortunadament, tampoc aquelles que no admeten aquestes proteccions semblen haver patit danys remarcables. La llimera i el taronger, per exemple, però també un dels cactus que hi viuen des de fa ja molts anys i que, com es veu a la imatge de dalt, fa de mal resguardar per grandària, hàbit i ubicació. Respon al nom científic de Selenicereus hamatus, i a banda de la seua remarcable capacitat per sobreposar-se a les inclemències (no solament les gelades: em consta per experiència la seua extraordinària resistència a la sequera), destaca per ser una espècie epífita i enfiladissa les tiges de la qual poden arribar a assolir, en les selves mexicanes de les què sembla ser originari, fins a dotze metres de longitud; a casa, a falta d'arbres pròxims sobre els que créixer, s'enfila paret amunt fins que troba un punt de suport adequat per deixar-se penjar. 

Detall de la tija, amb els característics apèndixs en forma d'ham
que l'ajuden a enfilar-se i que justifiquen el seu èpitet específic
Encara que els ciris de la lluna (que això és el que significa l'epitet genèric Selenicereus, probablement a causa de la seua floració nocturna) no són ni de bon tros els únics representants de les cactàcies que creixen al pati, reconec que em resulten especialment simpàtics, tot i que no sabria dir exactament perquè. Per la seua contrastada capacitat per resistir i sobreposar-se a les condicions adverses, probablement, i per la facilitat amb que es propaguen només amb plantar un fragment de la tija. Però també pel seu aspecte malgirbat i extravagant, que contrasta amb l’harmònica elegància de la majoria dels seus congèneres i que li dona un aire –o així m’ho sembla a mi—despreocupat, rebel i un poc murri. Llàstima que, almenys a casa, siga difícil gaudir de les seues vistoses flors, que només recorde haver vist una vegada; potser els nostres hiverns no són suficients per a matar-la, però algun efecte deuen de tindre en una espècie, com aquesta, d'origen tropical. Un petit inconvenient, en tot cas, fàcilment excusable davant la resta d'avantatges que presenta. I a més, no punxa.

Dalt, els dos extrems del degà dels Selenicereus del pati. Baix, la flor de l'espècie, de la xarxa


Li deia fa poc a l'il·lustre Pons que l'hivern no és la millor època per parlar de plantes en un blog, però aquest cap de setmana m'he posat a remenar pel pati i mira, açò és el que ha eixit. I encara he tingut temps de fer una volteta per la serra i trobar les primeres abelleres fosques (en sentit ampli) de la temporada. O siga, que si més prompte ho dic...






8 comentaris:

  1. No l'havia vist mai aquest tipus de cactus, però només pel nom ja m'ha caigut simpàtic i, a més, no punxa. Potser que només floreixi quan dormiu i per això no l'has vist? 😉

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que no és veu molt, lluna, i sorprèn un poc per com és de fàcil de mantindre; potser és el seu aspecte, que no el fa massa popular. I florir de nit per a agafar-nos dormint, això ja és una mala passada... ;) Salut i abraçada!

      Elimina
  2. Doncs encara que sigui hivern, aquest post de plantes ha quedat maco. No havia vist mai aquests ciris de la lluna, realment són ben despentinats, i malfargats, però tenen la seva gràcia. Els cactus, en general, fan flors molt boniques. Jo no en tinc gaires, de cactus, però, he de dir que els pocs que tinc fan les flors d'una manera molt aleatòria, o molt al seu aire. Hi ha anys que en fan moltes i precioses i altres que no en fan ni una. Iquan penses que ja no en faran mai més, un bon dia hi tornen. Suposo que depèn del temps, però no sé endevinar quines causes i efectes es corresponen.

    Jo avui també m'he dedicat a les plantes. Tinc unes plomes de Santa Teresa, que al més de novembre van treure un munt de flors (en poncelletes per obrir) i continuen igual, sense obrir-se després de mesos... potser esperen que faci una mica més de bon temps. Però sembla que estiguin a punt a punt....

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix amb els cactus, Carme. Crec que els únics que floreixen més o menys regularment a casa són justament les plomes de Santa Teresa (més cap a la primavera) i els Echinopsis, que ho resisteixen tot i no solen fallar. La resta tenen el seu propi criteri, que no encerte a entendre; potser depèn dels hiverns, però no podria confirmar-ho. En tot cas, sort amb les plomes, a veure si finalment es decideixen a esclatar. Salut i abraçada!

      Elimina
  3. Un cactus que no punxa. Gairebé com un ocell sense ales.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un cactus amable, xavier, que ha optat per resoldre els conflictes dialogant i no amb l'ús de la força ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Veus com m'enganyes! Primer dius que al hivern no es parla de plantes i de cop comences a parlar de plantes, no tens cap mena de credibilitat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era un repte, Pons, i no ha estat gens fàcil; però una volta més, has estat inspirador i gràcies a tu, la Línia ha trobat la forma de parlar de plantes... fins i tot en hivern! I és cert, sóc increïble; m'ho diuen molt... ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina