"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 3 de gener del 2019

Fent via



Vull creure que, almenys en general, no és tant una qüestió d'imprudència com de falta de memòria. Però és el cas que, quan una cosa m'abelleix, m'interessa o em motiva, tendisc a treure rellevància als problemes i entrebancs que m'hi trobaré abans d'assolir-la. Errades de càlcul, diguem-ho així, que en la vida, com en la muntanya, m'han costat algun ensurt --moderat, tot s'ha de dir, perquè en el fons tinc molt presents les meues limitacions i hi ha problemes i entrebancs que ni jo gosaria negligir-- i que m'han dut a haver de fer marrades imprevistes o a haver de dedicar molt més temps i esforç del que havia previst inicialment per tal d'aconseguir l'objectiu que m'havia plantejat.

Però vull creure també que, tot i que potser massa a poc a poc, vaig aprenent a avaluar millor les dificultats i, sobretot, la meua capacitat real per superar-les. A la muntanya, per exemple: a les acaballes de l'any passat, després d'algunes setmanes sense trescar per la serra, i poc segur de que les cames estigueren en disposició d'afrontar reptes més exigents, vaig decidir deixar temporalment de banda cims i costeres i recórrer, de nou i després de molt de temps, les dues vies verdes que tinc més a prop de casa, a saber: la que discorre pel traçat de l'antic ferrocarril --el "tren dels anglesos"-- que unia Alcoi i el port de Gandia per l'espectacular estret del Racó del Duc, i la que, també des d'Alcoi, aprofita l'explanació de la línia que havia d'acabar a Alacant i que mai no va ser completada; camins, com correspon al seu propòsit original, relativament planers però remarcables en tots dos casos pels paisatges que travessen. Quant a la vida... doncs ja vos contaré, però em tem que, una volta més, a l'hora de prendre algunes decisions, m'ha fallat --o està a punt de fallar-me-- la memòria, o potser la prudència, si no és que no són, al remat, la mateixa cosa...




Reconec que, quan es tracta de caminar, soc més de senda muntanyenca que de pista, caminal o "via verda". De tant en tant, però, tampoc va malament canviar els hàbits, i no solament per allò de les costeres, que també: per a caminar amb bastons (això que ara se'n diu "marxa nòrdica") van d'allò més bé, i a més, a poc que t'hi fixes, no és estrany trobar, als túnels, alguna sorpresa, com aquest ratot de ferradura en plena hibernació.











4 comentaris:

  1. Diuen que els camins són més importants que les arribades. I qui sap si els entrebancs que ens trobem (ben calculats o no) finalment no acaben essent més importants vitalment que els camins. Poc a poc aprenem a viure, tan a poc a poc que no n'acabem de saber mai del tot.

    Has fet una Via verda que passa per llocs molt bonics, bé dues...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Carme. Tot entrebanc acaba sent una lliçó de vida, fins i tot --o especialment-- aquells que ens apareixen al mig del camí sense haver-los previst (o, preveient-los, havent-los llevat importància...). En tot cas, tan de bo la vida no ens lleve mai les ganes de seguir arriscant-nos, no solament planejant arribades sinó també fent camí...

      La veritat és que és un luxe tenir camins com aquests tan a prop de casa, tot i que no m'hi solc acostar molt; ha estat bé, per això, recordar-los... Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Doncs a la vida, com a la muntanya, cal fer camí. De vegades ens perdem, però tard o d'hora recuperem el camí que toca per arribar on volem anar. Ja aniràs trobant les pedres d'aquest camí. Però home, no despertis ratpenats que clapen a cop de flaix!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, XeXu. Potser en el fons tot es redueix --a la vida, com a la muntanya-- a assumir que potser ens perdrem i caldrà recular, a no comprometre horaris massa exigents d'arribada i a gaudir del lloc al qual finament s'arribe, encara que no siga aquell que esperàvem en començar la caminada...

      El ratpenat no es va donar massa per al·ludit; curiosament, de tot el túnel que tenia al seu abast, estava molt a prop d'una de les llums --és una ruta habilitada, com es veu a les fotos. Però tens tota la raó: molta gràcia no li faria... Salut i moltes gràcies!

      Elimina