Simbolismes

A la vista de la quantitat (i la varietat) de llegendes que en parlen i de simbolismes que se li atribueixen, ha d'haver pocs ocells que hagen despertat un interès tan viu en la cultura popular europea com l'entranyable i eixerit pit-roig. I sembla evident, també, que la causa d’aquest interès té una relació directa amb el mateix tret que li dóna nom. Molt abans de que la tradició cristiana associara amb la sang de Crist el color rogenc que el caracteritza, la imatge més estesa del pit-roig remetia, d’una o altra forma, al foc. Diuen, per exemple, que per als antics nòrdics representava el llamp i que, per això, se'l vinculava amb el deu Thor. Però la relació entre foc i ocell es repeteix en moltes altres llegendes, en les quals apareix avivant amb el seu aleteig  una foguera en el pessebre per a mitigar el fred del Jesuset, duent aigua en el seu bec a les ànimes del purgatori o, com en el cas de Guernsey, directament com a responsable d'haver baixat el foc des del cel i haver-lo entregat als habitants de l'illa. 

Potser aquesta imatge atàvica de missatger entre el cel i la terra és també la causa de que en alguns països cèltics com Irlanda o Cornualla s’amenace amb desgràcies diverses a qui gose matar-lo, per bé que en altres llocs --com en algunes zones de Portugal, on se'l coneixia com a porco-bispo-- el dia de Sant Esteve se'l capturava i sacrificava de forma ritual. Quant als simbolismes, hi ha qui associa els pit-rojos amb la confiança, la caritat, la compassió, la pau domèstica o l’esperança de tornar a la llar, i en alguns llocs es considera que veure'l és senyal de novetats imminents o fins i tot, si arriba a entrar dins d’una casa, presagi de que algú hi morirà. No és l’única associació de l’ocell amb la mort, ja que antigues rondalles britàniques li atribueixen el costum de cobrir amb fulles els cossos morts --sobretot de xiquets-- que queden abandonats al bosc. Robert Graves remunta a la tradició celta la consideració del pit-roig com a encarnació de l'esperit de l'any nou, tot i que la seua vinculació actual amb el Nadal britànic és molt més recent i té un origen com a mínim curiós; i encara  hi ha qui interpreta que la seua representació en alguns quadres --com el famós Jardi de les Delícies-- simbolitza la lascívia i el desig sexual. 

Detall del "Jardí de les delícies" i targeta nadaleca anglesa. De la xarxa

Hi pense en aquestes coses de llegendes, rondalles i simbolismes mentre l'hivern va avançant al pati i els pit-rojos que han decidit passar-lo ací, ignorants de la seua profunda càrrega al·legòrica, segueixen voletejant inquiets entre branca i branca. I recorde algunes de les coses que es coneixen de la biologia d'aquest ocell, únic representant d'un gènere que recentment ha estat relacionat amb la família dels papamosques, els còlits o els bitxacs, i que també ha despertat des de fa temps l'interès dels investigadors, que han dut a terme nombrosos estudis sobre diversos trets de l'espècie. La seua marcada territorialitat, per exemple, que contrasta un poc amb la imatge pacífica i afable que transmet (i que fins i tot porta a Stephen Moss a vincular la preferència britànica per aquest ocell amb la defensa aferrissada del seu territori), o el seu caràcter de migrador parcial, que fa que algunes poblacions del nord d'Europa es desplacen milers de quilòmetres fins a àrees més càlides com la Península Ibèrica, on també hi viuen poblacions reproductores que, almenys en alguns casos, són temporalment reemplaçades pels nouvinguts. 

A casa, tot i que no es permeten massa familiaritats i mantenen sempre una distància prudent, els pit-rojos no semblen especialment preocupats per la nostra presència --ni per la de les gates-- fins el punt que hi ha voltes que no estic segur de qui està observant a qui. M'agrada pensar que aquest comportament curiós i relativament confiat és potser degut a que procedeixen d'algun d'aquells països civilitzats on els ocells en general, i aquests en particular, són apreciats i benvinguts en cases i jardins; a la nostra, per descomptat, també ho són. I, tot i no ser els únics ocellets capaços de recórrer distàncies formidables en els seus desplaçaments migratoris, sorprèn un poc que ningú --que jo sàpiga-- els haja invocat mai com a símbols de tenacitat, obstinació o resistència, que crec que els pegaria bastant bé (millor, diria, que això de la lascívia, que no ho acabe de veure). Ja se sap, en tot cas, que el món dels símbolismes és sempre bastant relatiu, i ja heu vist que, en el cas dels pit-rojos, hi ha bona cosa d'opcions per a que cadascú trie la que més li convinga; jo, amb que seguisquen alegrant-nos els hiverns volant lliures pel pati ("A Robin Redbreast in a Cage / Puts all Heaven in a Rage", va escriure William Blake) ja em done per més que satisfet.

Les referències al simbolisme del pit-roig (amb freqüència, associades també amb el caragolet --wren, en anglès-- i, de tant en tant, amb el reietó o goldcrest) abunden en internet, i tot i que rarament remeten a fonts documentades, amb un poc de paciència es pot arribar quasi sempre a trobar-les. Per no fer-ho llarg, em perdonareu que no haja recollit ací la majoria d'aquestes fonts, però m'ha divertit especialment fullejar el clàssic "Birds in Legend, Fable and Folklore" d'Ernest Ingersoll i "The White Goddess: A Historical Grammar of Poetic Myth" de Robert Graves, tots dos disponibles en la xarxa, i el preciós "The robin: a biography" d'Stephen Moss, que tinc per casa. La relació entre el pit-roig i la lascívia en l'obra de Hyeronimus Bosch sembla procedir de "Bosch. Realidad, símbolo y fantasía", d'Isidro Bango i Fernando Marías, però no he pogut confirmar-ho. I quant al nom de l'ocell, ja veieu que utilitze pit-roig per ser la forma més estesa, encara que a Alcoi se'ls coneix com a reiets i que els meus pares, valencianoparlants de soca-rel, els anomenaven petirrons. No he sentit a ningú més utilitzar aquesta forma, que recorda al nom castellà de l'ocell (i a l'aragonés petirroi) i que en realitat, segons el mestre Eugeni Reig, és un diminutiu de petit; potser era a això --a la seua petitesa-- al que volien referir-se els meus pares...