Codonys collits

Potser el que menys m’agrada, sobretot quan n'hi ha molts, és pelar-los prèviament --sé que hi ha qui els bull amb pell, però jo sempre ho he fet i ho he vist fer així-- i anar rebutjant els durs peçons i els quasi sempre abundants trossos cucats abans de posar la resta al foc. Però una volta fet això, tot el que queda del procés em resulta francament agradable. M’agrada, especialment, anar removent amb paciència i reiteració quasi místiques la densa massa ensucrada mentre les bombolles, d’hipnòtica i magmàtica aparença, van fent-se i desfent-se al ritme del moviment del cullerot; anar veient, mentre tracte d’evitar els inoportuns esguits bullents, com va mudant lentament de color i de textura fins que em sembla que ha assolit el punt adequat, i abocar finalment l'espessa però fluïda confitura, encara fumejant, als recipients corresponents. I m’agrada, mentre vaig fent, recordar les vesprades al vell pis del carrer de Santa Rita veient a l’àvia Maria fent allò que ara faig jo, i a l’avi Enrique fent-nos repetir divertit, una i altra volta, l’embarbussament dels codonys collits de la codonyera (“no patiu que sense això no es pot dir missa”, ens deia l’àvia quan indefectiblement se’ns acabava escapant algun “collons”). Però sobretot, ho reconec, el que més m’agrada és menjar-me’l, i m’agrada que agrade també a casa encara que això represente tractar d’imposar, amb un èxit més aïna limitat, l’obligació de no ficar-hi cullerada almenys fins que no s’asseque una miqueta perquè, si no fora per això, crec que no arribaríem ni a deixar-lo refredar. Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no havia tingut ocasió de fer-ne perquè això del codonyat és, a casa i des de sempre, cosa meua. Però enguany, gràcies a una generosa donació de la imprescindible matèria primera, el seu aroma tardorenc ha tornat a omplir la casa, i he de dir, fets els tasts oportuns, que ha eixit francament bo. A veure si hi ha sort, i l'allarguem fins el Nadal; bé, sort, i un poquet també de disciplina...