Fent via

Vull creure que, almenys en general, no és tant una qüestió d'imprudència com de falta de memòria. Però és el cas que, quan una cosa m'abelleix, m'interessa o em motiva, tendisc a treure rellevància als problemes i entrebancs que m'hi trobaré abans d'assolir-la. Errades de càlcul, diguem-ho així, que en la vida, com en la muntanya, m'han costat algun ensurt --moderat, tot s'ha de dir, perquè en el fons tinc molt presents les meues limitacions i hi ha problemes i entrebancs que ni jo gosaria negligir-- i que m'han dut a haver de fer marrades imprevistes o a haver de dedicar molt més temps i esforç del que havia previst inicialment per tal d'aconseguir l'objectiu que m'havia plantejat.

Però vull creure també que, tot i que potser massa a poc a poc, vaig aprenent a avaluar millor les dificultats i, sobretot, la meua capacitat real per superar-les. A la muntanya, per exemple: a les acaballes de l'any passat, després d'algunes setmanes sense trescar per la serra, i poc segur de que les cames estigueren en disposició d'afrontar reptes més exigents, vaig decidir deixar temporalment de banda cims i costeres i recórrer, de nou i després de molt de temps, les dues vies verdes que tinc més a prop de casa, a saber: la que discorre pel traçat de l'antic ferrocarril --el "tren dels anglesos"-- que unia Alcoi i el port de Gandia per l'espectacular estret del Racó del Duc, i la que, també des d'Alcoi, aprofita l'explanació de la línia que havia d'acabar a Alacant i que mai no va ser completada; camins, com correspon al seu propòsit original, relativament planers però remarcables en tots dos casos pels paisatges que travessen. Quant a la vida... doncs ja vos contaré, però em tem que, una volta més, a l'hora de prendre algunes decisions, m'ha fallat --o està a punt de fallar-me-- la memòria, o potser la prudència, si no és que no són, al remat, la mateixa cosa...

Reconec que, quan es tracta de caminar, soc més de senda muntanyenca que de pista, caminal o "via verda". De tant en tant, però, tampoc va malament canviar els hàbits, i no solament per allò de les costeres, que també: per a caminar amb bastons (això que ara se'n diu "marxa nòrdica") van d'allò més bé, i a més, a poc que t'hi fixes, no és estrany trobar, als túnels, alguna sorpresa, com aquest ratot de ferradura en plena hibernació.