Boira

La boira, a la muntanya, té els seus inconvenients: ens priva de les vistes obertes que s'albiren des dels cims els dies clars, i fins i tot pot arribar a desorientar-nos perillosament si transitem per contrades poc conegudes. Però a canvi, fins i tot els paisatges més familiars adquireixen, desdibuixats per la broma, un aspecte nou i diferent, i la limitada perspectiva crea --o m'ho sembla a mi-- un ambient íntim i introspectiu en el qual és fàcil deixar córrer els pensaments, i que amb freqüència ens fa també prestar atenció a detalls i matisos del camí que, sota el sol radiant, és més difícil apreciar. I així, a falta d'àmplies panoràmiques i d'horitzons esclarits, embolcallat pel capell que cobria ahir les altures del Benicadell, vaig anar reparant en la verdor esperançadora de les molses arrapades a les roques; en les singulars trompetes petites, que més que bolets semblen nius d'algun ocell minúscul, o en les gotetes d'aigua que ameraven les joves fulles d'una nova clapa de tramusseres (més a ponent de les que ja coneixia; l'àrea de l'espècie en la serra segueix ampliant-se) i les feien brillar sota la llum tènue, tamisada pels núvols que s'arrapaven a la serra. A poc a poc, el cel va anar esbandint-se, i els horitzons i les panoràmiques van tornar a mostrar-se mentre encarava el camí de tornada; però a mi, una volta més, em va quedar la sensació de que la boira, més que amagar-nos un paisatge, ens ajuda realment a desvetlar-lo.