L'oportunitat

Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre, però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd, simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions, exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada --que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual, estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig gitar diumenge --un poc menys que eufòric o un poc més que molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal-- havia estat, és, una fita històrica i una oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.

Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre? Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident, requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de discòrdia i de desgovern (de "batiburrillo", ja vos ho havíem avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb que els legítims interessos de partit són, també, un factor a tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre; però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions, suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.

Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades aquestes últimes setmanes: més que de qui, allò que importà és el què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica, moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu --eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.