Un mal dia normal

Hi ha dies, com hi ha persones, amb els quals basta una ullada per saber que, d'una forma o d'una altra, se'ns acabaran entravessant. En tals casos, ja siga per clarividència com --més problement-- pel fet que una adequada predisposició contribueix decisivament a l'autocompliment de l'amenaça, les previsions rarament erren; quan algú està convençut d'haver-se alçat amb el peu esquerre, no serveix de res constatar que realment ha estat el dret el primer que ha fet servir. I si, a més a més, es tracta d'un dilluns i la cosa va de faena, el resultat és pràcticament inevitable: un dia per a oblidar. En el meu cas, hui ha estat --ho haureu endevinat-- un d'aquests dies.

Dels diferents sentiments que em provoquen les coses que fan que un dia siga un mal dia, potser el què em costa més de pair és el desànim. La ràbia, la ira, la frustració, la tristesa, fins i tot la vergonya, poden ser oportunament afrontats amb quatre crits alliberadors, una poc edificant però indiscutiblment efectiva fugida, o fins i tot un increment --transitori o no-- de la grossària de la cotna. Però quan allò que ens succeeix ens abat i ens desencoratja, no hi ha retirada digna ni recer segur. L'única sortida, en aquests casos, és buscar un aferrall adequat per tal de prendre impuls i tornar a remuntar tan aviat com es puga.

Sortosament, i malgrat tot, no puc dir que vaja curt d'agafadors als quals recórrer; ni en l'àmbit diguem-ne nuclear --la gent que m'estime-- ni tampoc, a poc que pense, en el perifèric: que sone en la ràdio la cançò adequada en el moment escaient; les primeres i agosarades flors dels ametlers; o els simptomes, també incipients però prometedors, que alguna cosa comença a canviar al meu País, són elements els efectes re-animadors dels quals convé no menystenir. Això, i el convenciment que allò normal és tindre dies bons i dies roïns. I que demà serà un altre dia...